Els polítics no paren de referir-se a la ideologia per justificar les decisions que prenen, però gairebé sempre es dobleguen davant la tàctica, perquè busquen resultats a curt termini; allò que els ha de permetre un bon titular de diari o l’elogi dels que combreguen amb les seves idees. I, naturalment, l’estratègia, que és la mare de totes les tàctiques, figura en els manuals dels partits per aconseguir els objectius que persegueixen.
El problema és que la tàctica desorienta als que voten per qüestions ideològiques. Sinó fixem-nos en la desorientació que hi ha entre els votants dels partits independentistes, que a hores d’ara ja no saben quin és el full de ruta de la dita majoria parlamentària del 52%. O en la perplexitat dels votants del PSOE i d’Unides Podem després del canvi argumental del govern sobre el futur del Sàhara Occidental i les relacions amb el Marroc. Perquè tant en un cas com en l’altre la tàctica s’ha imposat a la ideologia.
Tot això no és nou; el PSOE de Felipe González, mentre era a l’oposició, va prometre que «La OTAN, de entrada no» i el 1986, ja al govern, va convocar un referèndum en què va demanar el sí per mantenir-se a l’organització militar, mentre que AP, que aleshores dirigia Manuel Fraga, va demanar-ne l’abstenció. És a dir, que els que estaven contra la permanència d’Espanya a l’OTAN van demanar el vot per mantenir-s’hi, mentre que els que n’eren ferms partidaris, van promoure l’abstenció.
D’aquests canvis argumentals en són responsables, en bona part, els assessors que viuen enganxats a la demoscòpia i que tots els partits en tenen. N’hi ha de cèlebres, com és el cas d’Iván Redondo, que havia assessorat Pedro Sánchez, o del desaparegut Pedro Arriola, que va ser durant dècades l’oracle del PP en matèria electoral. Però n’hi ha hagut d’altres com David Madí, que era l’home de confiança del president Artur Mas, o Miguel Ángel Rodríguez que va acompanyar José María Aznar a la Moncloa i que ara exerceix funcions semblants per a la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso.
Però això no és només cosa dels assessors. Els qui governen actuen sovint de manera contradictòria amb allò que han promès abans de governar. Recordem, per exemple, el famós «Apoyaré la reforma del Estatuto de Catalunya que apruebe el Parlamento de Catalunya» que José Luis Rodríguez Zapatero va prometre a Pasqual Maragall en un míting a Barcelona. Ho va dir poc després de guanyar José Bono a les primàries per la secretaria general del partit, gràcies al suport del PSC de Maragall, i mesos abans que ell mateix guanyés les eleccions contra pronòstic. Després, el resultat va ser el que tothom coneix per l’oposició del PP, però també per la de destacats militants del PSOE, com Alfonso Guerra, que va passar el «ribot» al text estatutari remés al Congrés de Diputats.
I per no parlar del Procés i dels 18 mesos famosos, de tot el que es va dir en aquells moments d’efervescència independentista i del que s’ha dit i es diu ara mateix.
Gestionar la cosa pública no és una feina fàcil. És evident que els que governen han d’observar els sondejos per saber què pensa la gent, però d’aquí a prioritzar la demoscòpia per davant de la ideologia o dels programes electorals hi ha un bon tros. I si ens preguntem el per què de l’abstenció o del creixement de l’extrema dreta, segurament trobarem algunes respostes en les contradiccions que generen determinades polítiques amb la ideologia dels partits que les practiquen.
