No ens enganyem: Renfe fa temps que cau malament. A mi, de fet, em cau com la resta de la humanitat, però és cert que a aquesta empresa pública li tinc un odi especial que l’ha fet encimbellar-se als primers llocs de la meva llista «hater» personal. Retards, desinformació i desatenció generalitzades, una web de l’any de la Maria Castanya tan útil i efectiva com el retrovisor d’un avió, i sobretot uns preus miserables per excessius en relació amb la qualitat dels serveis oferts, són el combo que la fan mereixedora d’aquesta animadversió, sentiment que, em consta, és força compartit per la societat. Això sí, les seves campanyes de publicitat solen presentar-se embellides i artificiosament edulcorades, com aquelles primeres cursis del Mediterràniament!, dibuixant-nos uns viatges meravellosos que riu-te’n del d’Alícia al país de les meravelles. Si no fos perquè ho són, diria que semblen uns trilers en tota regla, doncs viatjar amb Renfe és, la majoria de vegades, no saber mai què pot passar; és com fer un escape room en marxa i haver de superar un seguit d’obstacles imprevistos abans d’arribar al nostre destí. Segurament això explica els seus preus, perquè no pagues només el viatge sinó, sobretot, l’experiència.
Per protestar contra aquesta situació que fa lustres que es produeix sense que ningú faci res per redreçar-la, el col·lectiu juvenil Batec ha convocat avui una mena de vaga de pagament, com aquella de les autopistes de fa uns anys, un acte que ha promocionat durant els dies previs viralitzant un vídeo en què es pot veure alguns dels seus membres entrant sense bitllet a l’estació d’Arc de Triomf de Barcelona. Tot plegat, una acció que constata l’esgotament i l’enuig de l’usuari mig davant uns serveis que, ja siguin per falta d’inversió del Govern central sobre una xarxa de ferrocarril de la qual continua sent titular, per la inacció de la Generalitat en les competències que té adjudicades des de fa més d’una dècada, o per la desídia de la mencionada operadora, hom qualifica de lamentables. I què diu l’empresa? Autocrítica poca, això sí, els seus representants no han trigat a alliçonar la plebs tot desviant les seves queixes als canals ineficaços i inútils que la companyia té disposats per a tal efecte, i amenaçant a navegants que qui no pagui, no només comet un frau contra tots, sinó que serà denunciat. Quina novetat! Aquest és el súmmum del cinisme, apel·lar respecte a les normes que tu mateix et passes pel folre quan convé, com han demostrat la conselleria d’Ensenyament amb la seva tirana unilateralitat o l’Estat desobeint descaradament la sentència del TJUE sobre l’estabilització dels interins. Al final, els estats i les empreses públiques que, com aquesta, perverteixen la llei i entenen el servei al ciutadà tractant-lo com si encara estiguéssim en les èpoques dels druides i de la merda per sopar, demanen a crits que se’ls pagui amb la mateixa moneda.
