Diari de Girona

Diari de Girona

Francesc Esteva

Continuant igual que sempre

Fa uns dies hem tornat a tenir una votació agònica al Congrés dels Diputats, i en van no sé quantes. La votació de la que parlo era una cosa que semblava cantada, aprovar unes mesures econòmiques per pal·liar els efectes de la crisi econòmica associada a la pandèmia i la guerra ucraïnesa. Es tractava de mesures com la rebaixa de 20 cèntims de la benzina o l’augment de l’Ingrés mínim vital o els ajuts a empreses i autònoms, etc., mesures de suport als que més pateixen la crisi. Es pot discutir si són les més adequades però no hi ha cap dubte que ajudaran a molta gent en moments complicats. Dos partits crec que han estat els responsables d’una votació agònica que mai s’hauria d’haver produït.

Per un costat el PP, un partit de govern però que no actua com a tal. Durant l’època de Casado va bloquejar la renovació dels òrgans de govern de molts organismes (entre ells el poder judicial) tot incomplint la Constitució i va situar-se al marge en temes que requerien acords d’estat. En citaré només dos per no marejar-los. Quan la pandèmia estava fent estralls, el govern va proposar l’estat d’alarma i el PP el va abandonar al primer revolt dient que no calia, quan tots els països europeus prenien decisions semblants. Després va venir la reforma laboral, un decret del govern que simplement reflectia l’acord a qual havien arribat els agents socials, un acord que facilita i agilitza les relacions laborals, un acord que, diguin el que diguin, és un dels més importants subscrit pels agents socials en democràcia. El PP (i molts altres) van decidir votar en contra. Encara avui em sembla impresentable que un partit de govern com el PP s’atrevís a votar contra un acord dels agents socials. En aquests casos, pensava que es devia a l’estratègia de Casado. Partint de la premissa que el govern era il·legítim, no volia pactar ni votar res que proposés Sánchez.

Amb l’entrada de Feijóo alguns optimistes pensàvem que les coses canviarien. En el to ho ha fet però els fets no demostren que hi hagi hagut cap canvi de fons. Sembla que es podrà arribar a un acord per renovar el poder judicial (ja seria hora) però ha deixat entrar per primera vegada Vox en un govern autonòmic i en la primera votació important, ha tornat a votar en contra. Si s’hagués tombat el decret avui tindríem la benzina més cara i molts dels ajuts que conté el decret s’haurien deixat d’aplicar. Diuen que no han recollit cap de les seves propostes però han recollit l’essencial que és tramitar-ho com a proposició de llei a la qual tothom podrà fer esmenes. Això els donava un argument per abstenir-se i dir que ho feien per permetre la tramitació i fer després esmenes d’acord amb els seus plantejaments. Feijóo, tot i que no parla de govern il·legítim, està continuant la política del no a tot de Casado.

Per l’altre costat trobem ERC. Semblava que tenia clara una estratègia de negociació amb el govern Sánchez que la diferenciava de Junts i que li ha donat bons resultats electorals. Però a l’hora de la veritat prefereix jugar a la ruleta russa. Ara posa l’excusa de les escoltes però ja ho va fer amb la reforma laboral. Tot i els dies transcorreguts, encara no he estat capaç d’entendre perquè va votar contra la reforma laboral. No insisteixo en el tema perquè ja n’he parlat abans i no tinc res a afegir. Ara, un partit que governa a Catalunya no ha estat capaç d’entendre l’importància per als ciutadans de les mesures que suposa el decret i ha tornat a votar en contra simplement per intentar pressionar a Sánchez per un tema que no té res a veure amb el decret que es votava. Molts pensàvem que s’ho havien repartit amb Bildu perquè el decret fos aprovat però totes les fonts que he consultat em diuen que ERC anava per lliure que volia el no i no li importava el més mínim que el decret fos rebutjat, una actuació suïcida pels propis interessos d’ERC. No m’estranya, ERC sempre ha tingut instints suïcides i ara ha tornat a tenir por del de sempre. No suporten que els puguin acusar de traïdors i de donar suport als suposats espies, sempre la falta de confiança, sempre tornem a l’«ara mai més no em direu que no sóc catalanista» de Companys al 1934. Potser algun dia es faran grans, o no.

No voldria acabar aquest article sense un record a una gran dona que ens ha deixat, na Ma. Antònia Canals, una gran pedagoga i persona que va dedicar la seva vida a la didàctica de les matemàtiques. Llicenciada en Matemàtiques en un temps en que devia ser l’única noia del seu curs, va decidir dedicar-se a l’ensenyament sobre tot en escoles de barriades problemàtiques. Lluitadora incansable perquè l’ensenyament arribés a tots els infants, es va especialitzar en els nens més petits als quals va dedicar la major part del seu treball. Va ser una de les fundadores de Rosa Sensat on jo la vaig conèixer i vaig compartir diverses iniciatives en el camp de la didàctica de les matemàtiques, bastants seminaris, la revista L’Escaire dedicada a l’ensenyament de les matemàtiques i moltes coses més.

Els darrers anys va decidir dedicar-se a la formació de mestres i va obtenir una plaça de professora a l’escola de mestres de Girona on va imprimir la seva empremta. Molts mestres gironins la tenen de referent, els grups de mestres que va impulsar encara avui recorden el seu impacte. El seu exemple sempre serà una guia per a molts com ho és per a mi mateix. Gràcies Ma. Antònia per tot.

Compartir l'article

stats