Tenim la sort de trobar-nos al Mas Camós de Vilablareix, gràcies als qui ho organitzen: en Gil i en Jordi... encoratjats per les seves mullers. Celebrem els cinquanta-quatre anys que deixàrem aquell estil de vida castrense.
Coneixia persones de la quinta de 1925. Eren catalans de la IV Regió Militar. Alguns van ser destinats a les costes del Marroc. La guerra havia acabat, però existia molt de perill. En aquella època el servei militar es podia comprar, però els qui volien casar-se preferien comprar els mobles i l’aixovar. Pocs anys després, alguns d’ells i les seves famílies, patiren les conseqüències de la Guerra Civil. Dels nats a les primeres dècades del s. XX, en queden alguns. En queden més dels nascuts als anys trenta i durant la guerra. Visqueren les situacions traumàtiques que comporta la futilitat d’una guerra: per via aèria –italians i alemanys– mataven població civil. Els nascuts en època de la postguerra i de generacions posteriors, agraïm tot el que han fet les persones que ens han precedit. Com que els hem escoltat de manera atenta sabem quins són els seus desitjos i necessitats: «la majoria volen viure a casa seva». Això vol dir que per una atenció domiciliària com cal es necessiten més diners i una organització a nivell social fonamentada en la subsidiarietat. Aquest principi, de molts segles ençà, el conté la Doctrina Social de l’Església en el sentit que: allà on no pot arribar la persona o família, cal que hi arribi l’Ajuntament, sinó la Generalitat. Si aquesta és tractada de manera injusta per part del «Centralisme Jacobí Estatal» que a l’hora de repartir, sempre ha escombrat cap a casa seva, cal que no destinin tant a armament i més a Sanitat, Ensenyament, Investigació... i coses més constructives.
