No he posat encara els peus a Temps de Flors. Si més no, quan escric això. He vist algun dels espais d’aquesta edició, no perquè els hagi cercat, sinó perquè me’ls he trobat. Tinc la intenció de buscar algun moment per anar-hi, de veritat. «Quan no hi hagi gaire gent», em dic a mi mateixa, com si això fos possible. El barri vell de Girona és un formigueig constant de visitants amunt i avall. I quan veig les aglomeracions de turistes omplint els carrers, les cues que es formen per entrar en alguns llocs, la gent que s’espera per fer-se fotos en determinats punts... m’agafen tots els mals. Ahir al vespre vaig sentir un senyor que li preguntava a un informador on estaven «les dues girafes». Ja s’han fet famoses, igual que els tentacles que surten de l’Onyar (i que em tenen fascinada).
Cada vegada em fan més mandra les multituds. Aquests dies m’atabala haver d’anar esquivant badocs pel carrer, turistes amb càmeres penjades del coll i amb el mòbil a punt, amb la pretensió de trobar una perspectiva, una llum, un detall, una flor, que ningú no hagi fotografiat abans. Em carrega sentir la remor constant de veus que puja des del carrer i entra pel balcó obert mentre treballo. Em molesta no trobar una taula per fer el vermut el dissabte o prendre una copa de vi el dimecres al vespre.
Me’n recordo, inevitablement, dels pobres venecians, expulsats de la seva ciutat per culpa de les marees de visitants que tots els dies de l’any (i jo, que em queixo per aquesta setmana de maig!) devoren els carrers i els canals més ràpidament que les marees. També he format part d’aquesta generació de persones que han volgut contemplar la bellesa decadent de Venècia, però és clar, jo no soc una turista: no, jo soc una viatgera. O això ens pensem tots quan viatgem: que no formem part de la massa, que som diferents de la multitud. Com tots aquests càndids que aquests dies venen a Girona, disposats a descobrir l’esplendor d’una ciutat que segurament els agradaria tant o més si vinguessin fora dels nou dies de Temps de Flors.
Confesso que de vegades enyoro les setmanes del confinament, quan podia sortir al balcó de casa i sentir els ocells enlloc dels cotxes. Quan sabia l’hora que era perquè sentia passar l’autobús –puntualíssim en aquells dies, és clar–. Quan els veïns dels altres edificis es van convertir en persones a qui saludar des de la finestra. Quan les hores discorrien més lentament i tenia temps per fer moltes més coses.
No soc pas una misantropa, en absolut. Hi ha setmanes que quasi no paro per casa. Però m’agrada molt estar sola, tenir el meu espai i el meu temps. És gairebé una necessitat, estar amb mi mateixa. Curiosament, puc compartir aquest espai i aquest temps de soledat amb altres persones: persones que respecten aquestes parcel·les i que no hi entren si no hi són convidades. Amb aquestes persones, amb les que puc estar sola, són amb les que realment puc ser i vull estar.
