El dia 29 de novembre de 1916 a les nou de la nit se celebra un míting a Sabadell en homenatge a Pi i Margall. La Revista de Sabadell explica la intervenció de Layret: «Celebrem una vetllada a la memòria de Pi i Margall, el mestre apostòlic, (...) Fora d’Espanya, o sigui a Anglaterra, a França, a Itàlia, es parla d’aquests homes i es recorda que el seu nom va unit a una realitat feta llei. Es parla de Gambetta a Franca i es recorda Gladstone a Anglaterra i al parlar d’aquests homes es cita la unitat italiana, les reformes polítiques, la revolució agrària, etc. A Espanya, no. Aquí, a Espanya, els polítics purs, els polítics rectes, els homes cims, les altes mentalitats no han gaudit de poder sinó per temps efímer; en canvi es perpetua la governació i la direcció dels ineptes, dels immorals, dels pervertits. (...) S’ha parlat aquesta nit de les qualitats que adornaven a Pi Margall com a vident. Avui més que mai s’observa aquesta vidència del Mestre. L’actitut i les profecies de Pi i Margall, abans de la guerra amb Cuba i després abans de la guerra amb el Marroc. Des del primer moment va dir Pi que devia donar-se l’autonomia a Cuba i per aixó més tard, quan Moret va dir que era necessari concedir-la, el gran Pi va poder replicar-li: «Ara, no. Aquesta era la solució d’abans. Ara no hi ha altra solució que concedir la independència». Tot el país aleshores es posa enfront de Pi i Margall, Se’l qualifica de mal patriota. Se l’insultà. El poble, en el desenfrenament de la folla guerra, maleïa a Pi. I si l’hagués cregut, Espanya s’hauria evitat la guerra amb els Estats Units i la pèrdua de Puerto Rico i de les Filipines! Aprèn, poble. En aquelles hores, l’immortal mestre no pogué seure a les Corts. (...) Pi i Margall va mantenir-se per damunt de les petites conveniències de partit. Va saber lliurar-se de les petiteses». Recorda Layret també, que «Pi no s’espantà ja mai perquè els ideals de Catalunya semblessin representats, aleshores, per gent de la dreta». Pi deia: «El problema català és un problema de llibertat. Tan sols en la democràcia pot trobar-se traduït».
L’il·lustre orador «acaba el seu discurs en un paràgraf d’altíssima eloqüència parlant de la immortalitat a que aspiren els homes que no creuen en una vida posterior; de la immortalitat que és marca amb el nostre pas per aquesta vida, deixant petjades memorables de nostra existència. (Aplausos estruendosos).»
És evident que la història ensenya però que no té deixebles com deia Gramsci. No es va voler donar autonomia a Cuba. Quan la situació ja era desesperada i es va oferir alguna cosa, l’illa ja havia canviat de pantalla. Sembla bastant evident que el moviment sobiranista català necessita una relectura del que ha passat, però no podem oblidar que des del 2010 les forces que es declaren del federalisme han quedat eliminades pel Tribunal Constitucional. No hi ha cap proposta. Cap. Cal insistir en aquesta qüestió perquè és la més inquietant i no per coneguda estranya, molt estranya.
