Ha estat un encert de la Casa de Cultura de Girona i de la seva propietària, la Diputació de Girona, celebrar el centenari del naixement de Pablo García Cortés, Pablito, amb una exposició de fotografies fetes i publicades per aquest excel·lent fotògraf de premsa a qui tant li deu la província de Girona i la Costa Brava en particular. Amb raó el seu fill, en Paul Garcia, usant el llenguatge d’avui dia, el va qualificar d’influencer, doncs moltíssims dels seus retrats, com en dèiem abans, feren la volta al món d’aquell llavors tan llunyà com a proper per a molts, entre el quals un servidor, i posaren, les fotografies, la nostra petita terra en nombrosos diaris publicats arreu del món, encara que sortissin signats per les agències Efe o Europa Press, distribuïdores de les mateixes, com aquí per Narcís Sans. És el preu que s’havia de pagar per sobreviure.
En Pablito, nascut a Almeria, va començar la seva carrera professional com a fotoperiodista a Algèria, país on es va exiliar la seva família una vegada acabada la Guerra Civil. Allí l’esperà una de nova: la segona Guerra Mundial amb el seu front del Magrib. Va fer de corresponsal del diari L’Echo d’Oran. Més tard s’instal·laria primer a Madrid i més tard a Barcelona, i d’aquí a Girona amb caràcter definitiu, des d’on recollí molts testimonis gràfics que foren publicats als diaris Los Sitios, Tele/eXpres, L’Independent o a la revista Paris Match, així com distribuïdes per esmentades agències de notícies. Segons que va publicar Diari de Girona el 23 d’abril últim, el seu fons gràfic, donat a la Diputació de Girona i que avui preserva l’Inspai, es troba integrat per més de 78.000 imatges, una xifra que dona la dimensió exacte de la feina feta per en Pablo García Cortés.
Coneixia a Pablito per referències de tercers i per veure les seves fotografies publicades a Los Sitios. Succeí, però, que l’any 1967 pujà de nou a Tercera Divisió Nacional (de futbol) l’AD Guíxols. En aquells temps, essent un jove molt tendre en edat, participava de les activitats dels júniors de la Joventut Independent Catòlica (JIC), organització dependent de l’Església Catòlica, que va crear a Sant Feliu de Guíxols el Pre-JIC, la qual publicava un mensual fet a multicopista d’idèntic nom, que dirigia i produïa un servidor, la col·lecció completa de la qual es troba en el Fons de l’Arxiu Municipal de Girona que porta el meu nom i tal vegada a l’Arxiu de la ciutat on vaig néixer. L’Enric Figueres era el corresponsal del diari gironí i l’home que va donar el meu nom a en Jaume Sureda Prat per fer de de corresponsal esportiu de Los Sitios i aquest a l’Ernest Mascort per fer el mateix respecte de Ràdio Girona. Vaig acceptar les dues propostes que, en aquells temps, no disposaven de contrapartida econòmica, que és el primer que demanen el joves d’avui. Fou en el camp de futbol guixolenc situat a la carretera de Palamós on vaig conèixer a Pablito en persona amb motiu del partit de tornada del llavors derbi gironí Guíxols-Girona.
Anys més tard, fent també de corresponsal generalista dels diaris El Noticiero Universal, El Correo Catalán i de L’Independent, edició de la Costa Brava, així com de l’agència Logos, vaig coincidir fent de periodista amb en Pablito moltíssimes vegades. Unes, sobre el terreny, com ara a Palamós amb l’Antonio Gades; a Sant Feliu de Guíxols, amb els concerts de Porta Ferrada o el torero Manuel Benítez «El Cordobés», els cantants Joan Manuel Serrat o Peret i un llarg etcètera, que inclou el Festival Internacional del Film Amateur de la Costa Brava, la constitució del Consorci de la Costa Brava i de la seva Comunitat Turística, la inauguració dels accessos a la Costa Brava; a Platja d’Aro amb motiu de la celebració d’El amor se cita en Playa de Aro, una trobada que el posà en el món de la ma de l’alcalde Joan Cargol i dels tinents d’alcalde Jordi Comas i Jordi Albertí o quan l’estrena de múltiples activitats artístiques. Ell de fotògraf i jo donant-li al bolígraf o a la gravadora, fins que en Jordi Budó, de Can Toni, a qui Sant Feliu de Guíxols li deu un sentit homenatge, el va venir a substituir-lo, cosa que en Pablo García no va superar mai, perquè, com s’ha dit en aquestes pàgines, en Pablito sempre anava un pas per endavant... però no podia estar arreu carregat amb almenys tres màquines de fotografiar, sense telèfon mòbil, doncs no n’existien, i una bossa plena fins a vessar de carrets usats i no usats, essent certa la llegenda de què més d’un pensava que el fotografiava sense carret a la màquina. Es va haver de conformar i perdre un lloc sempre noticiable com ara l’hotel La Gavina de S’Agarò, on vaig entrevistar Marius Michels, míster Marbre, en exclusiva per a El Noticiero Universal després que el dia abans es negués a fer declaracions a Barcelona en acabar de fitxar com a entrenador del Barça.
També vaig coincidir amb en Pablito a la seu de Los Sitios, situada aleshores a la carretera de Girona. De fet, a la planta baixa, que per a mi sempre foren els soterranis, on s’hi trobaven els linotipistes, les màquines impressores i el quarto fosc d’en Pablito, que era on revelava manualment els seus carrets per pujar les fotografies al primer pis, lloc de la direcció, la redacció i l’administració. Aquí era on Pablito canviava la cara alegre per una d’anar per feina que el temps és or. Podria arribar a ser fins i tot antipàtic si l’agafaves en plena carrera cap el seu laboratori, però ben cert era que l’estrès de la urgència era la causa del canvi d’humor i del mateix rostre, com segur recorden Josep V. Gay, llavors redactor en cap, Jordi Bosch i Jordi Xargayó, que arribaren a ser directors de l’avui Diari de Girona.
Tanmateix, sempre preservaré el somriure d’en Pablito i els seus ullets, la paciència de la Ramona, la seva dona, al front del seu bar (Ven y Ven), –«si tu no sap on trobar en Pablo, com vols que ho sàpiga jo?», em va engaltar un dia que el buscava per anar plegats a algun indret– i el seu fill Paul, al qual vaig conèixer i tractar en aquells anys i a qui desitjo llarga vida. En la meva opinió, en Pablito mai hagués acceptat en vida un homenatge a la seva persona d’humil que era, però reitero que l’ofert a la Casa de Cultura de Girona ha estat més que just.
