Amb motiu de la presentació de l’anomenat Observatori del Campus de Salut Trueta, un organisme que no servirà per a res, com totes les comissions i derivats, el president del Col·legi de Metges, Josep Vilaplana, va avisar que «no estem aquí per queixar-nos, ni per enfrontar-nos a ningú». Home, si no estem aquí per queixar-nos, després d’una dotzena d’anys amb el projecte del nou hospital paralitzat, què hi fem?
Els grans èxits polítics de Jordi Pujol i Artur Mas (èxits per a ells i els seus partits, no per a Catalunya) és que van aconseguir, a base d’intimidar i subvencionar, la submissió de la societat civil (universitats, col·legis professionals, mitjans de comunicació, entitats, etcètera) al poder polític. Artur Mas es va convertir a l’independentisme més radical l’any 2012 quan estava atrapat per la corrupció i les brutals retallades del seu govern (sobretot a la sanitat). Aquesta submissió ha convertit Catalunya en una ruïna social i econòmica, com reflecteixen la immensa majoria dels indicadors.
La llàstima és que la competència de l’hospital Trueta no sigui de l’Estat. Seria una constant de queixes i manifestos dels Col·legis Professionals, de la Facultat de Medicina, de la Diputació, de la Cambra de Comerç i del sursum corda. És el que va fer Carles Puigdemont, aleshores alcalde de Girona, el dia que va arribar el tren d’Alta Velocitat a la ciutat i es va inaugurar la nova estació. Un Puigdemont fent de senyora Rottenmeier va dir que «no pot ser motiu de celebració per l’impacte que les obres han tingut a la ciutat i perquè el projecte ferroviari està a mig fer». Insòlit: va convertir un dia de festa en un funeral.
Una de les queixes de Puigdemont va ser que «l’arribada ha durat massa». Cert. El TAV va arribar més tard del desitjable, al capdavall, com acostuma a passar amb totes les grans obres públiques. Ara bé, amb més retard arribarà el nou Trueta (si m’ho permeten, una obra més necessària, socialment, que el Tren d’Alta Velocitat) i no he sentit a Puigdemont queixar-se mai. De fet, Puigdemont, no va moure un dit per a la construcció del nou Trueta ni durant els cinc anys que va exercir l’alcaldia, ni durant els dos anys que va presidir la Generalitat abans de fugir cap a Bèlgica. Ni com a alcalde, ni com a president català se li coneix cap més obra de govern que l’activisme i la queixa permanent.
La construcció del nou Trueta és una gran presa de pèl que la majoria dels gironins suporten estoicament. Vull dir que es deixen prendre el pèl amb alegria. Vam riure molt quan a Madrid Isabel Díaz Ayuso va inaugurar l’hospital Zendal sense quiròfans, però almenys allà van obrir unes instal·lacions sanitàries que han tingut el seu ús. Aquí, tot el que hem fet els últims anys ha sigut inaugurar uns camps de matolls i presentar el dibuix d’un plànol. Sí, l’agost de 2020, el president Quim Torra, la consellera Alba Vergés, el vicepresident Pere Aragonès, alcaldes i autoritats locals es van fer una foto davant els terrenys que, presumptament, han d’ubicar el nou Trueta. La següent foto, ara amb el conseller Argimón, va ser l’octubre passat davant d’un plànol amb la presumpta distribució dels edificis del nou hospital. I qui dies passa, anys empeny.
De fet, ja han passat 14 anys d’ençà que el govern tripartit va presentar el projecte per a la construcció del nou Trueta, que tres anys després es van carregar Artur Mas i Boi Ruiz i que ha continuat igual amb els posteriors presidents (Puigdemont, Torra i Aragonès) i consellers (Comín, Vergés i Argimon). Patriotes de la queixa, i poca cosa més.
Mentrestant, a Tarragona aquest mes han començat les obres del nou hospital Joan XXIII amb un pressupost de 170 milions per a l’edifici i 50 milions més per equipaments i material sanitari. L’actual hospital Joan XXIII és onze anys més nou que el Trueta. El de Tarragona es va inaugurar el 1967 i el de Girona el 1956. A Girona, silenci, i sobretot no ens queixem dels «nostres». Felicitats, Josep Vilaplana i companyia. No ve d’un dia, oi?
