El 14 de març de 1972 es va a estrenar al Loew’s Theatre del 1540 de Broadway, Nova York, The Godfather. La pel·lícula va arribar al cinema Modern de Girona (carrer Nou del Teatre, 16, tot sigui dit per no ser menys que a Manhattan en el detall) com El Padrino exactament set mesos després, el 14 d’octubre. De tot això enguany en fa exactament 50 anys. L’ efemèride ha estat àmpliament celebrada. La pel·lícula, tant la primera com la segona part, han estat qualificades per una bona part de crítica i aficionats com la millor i més influent de la història del cinema. Ha estat restaurada i reestrenada. També Francis Ford Coppola, el seu director, ha passat comptes amb ell mateix reeditant i fins i tot retocant, el final de la tercera part, menys celebrada que les anteriors.
Els responsables de la pel·lícula han explicat que els hi havia arribat algun missatge indirecte en el sentit que no els hi feia massa gràcia als hereus d’aquells gàngsters novaiorquesos protagonistes del llibre de Mario Puzo que les seves històries, reals o no, apareguessin a la pantalla. Però sembla que un cop la varen veure quedaren encantats. Immediatament començaren a vestir-se amb gran elegància com els actors, adoptant maneres educades malgrat que estiguessin a punt de carregar-se algú. L’honor, el respecte, la lleialtat, la protecció a la famiglia i com diu don Vito Corleone al seu fill Michael a la mítica escena final, tot ho ha fet pels seus i perquè no ha volgut ser mai un titella en mans dels poderosos.
És evident que la pel·lícula ha provocat a les generacions posteriors a l’estrena una certa fascinació pel fenomen de la màfia americana, fusió entre els immigrants de Calàbria, Sicília i Nàpols, de les seves organitzacions locals quan es varen trobar en arribar als Estats Units, terra d’oportunitats, però també un estat dèbil internament i corrupte. Al sumari del cas Gürtel per la corrupció del Partit Popular apareix un interrogatori del jutge Garzón a José Luis Izquierdo, un dels empleats de Francisco Correa, el cap de la trama, a qui pregunta per un lliurament de diners a un tal don Vito, que figurava a la comptabilitat i que resultava ser el propi Correa.
- «Don Vito, cómo en la pelicula?»
- «Si, yo seguí sus indicaciones de como debía dirigirme a él, nunca supe si era un poco en broma o iba en serio. Pero yo siempre le llamaba así, para que él viera que yo seguía sus instrucciones al pie de la letra».
Avui la paraula màfia té múltiples nacionalitats i ha acabat per definir a qualsevol organització criminal organitzada. Ho llegim constantment als diaris, també a casa nostra. Però la màfia «original», la italiana, arriba als nostres dies. No és un fenomen del passat o literari. Tinc ben present un sopar a Roma, al restaurant Alfredo all Augusteo, el dels famosos tagliolini amb mantega i parmesà (una bomba calòrica) a mitjans dels anys 90 amb en Toni Esteve i la seva dona Victòria i un grup d’amics catalans. En Toni, llavors corresponsal de Televisió Espanyola a Itàlia, ens va fer un relat que ens va deixar glaçats dels salvatges assassinats, en dos mesos, dels jutges en cap antimàfia Giovanni Falcone i del seu successor Paolo Borsellino. I de les connexions amb la vida política econòmica i d’aquell país. No són només personatges de pel·lícula, malgrat que hagin esdevingut mites de la cultura popular.
Un temps després, en un viatge a Nova York, un amic gironí que hi vivia, després de sopar un enorme ribeye steak em va suggerir que anéssim a pair-lo prenent una copa (i res més) a un club nocturn, Scores. Mentre assaboria el whisky em va comunicar que ens trobàvem dins del negoci més important de la màfia a la ciutat dels gratacels. Gairebé m’empasso el got i el gel. En sortir per agafar el taxi el carrer em va semblar sinistre i cinematogràfic, al cantó d’un accés al pont de Queensboro. «Tranquil, estàs en un dels llocs més segurs de la ciutat».
També tinc en el record un dia que a un festival de cinema assistia a una roda de premsa de l’actor James Gandolfini, el mític Tony Soprano de la sèrie del mateix nom, en plena promoció de la darrera temporada de la mateixa i que va suposar un abans i després de les sèries de qualitat. Coses de la vida, aquest italoamericà va morir sobtadament d’un infart als 51 anys en un hotel de Roma, on era de vacances, després d’una setmana de dinars i sopars pantagruèlics fent bona la dita de «val més morir d’un rot que d’un pet».
