Quiosc

Diari de Girona

PSOE i Podemos. Qui decideix en política exterior? (III)

Espanya va celebrar eleccions avançades el 28 d’abril de 2019. El febrer d’aquell any una esmena a la totalitat al projecte de pressupostos feia caure el govern. Les esmenes van ser forçades, en les files dels partits nacionalistes catalans, entre els que eren contraris a la moció de censura contra el govern del PP que va tenir en els vots del Pdecat i la seva capacitat d’interlocució amb el PNB la clau de volta del seu èxit. De la configuració del nou parlament el partit socialista va buscar un acord amb el partit centrista Ciudadanos que havia experimentat una forta pujada i que es va negar a facilitar la governabilitat, sinó que va preferir centrar els esforços en aspirar a ser el nou partit líder del centredreta. Va ser un greu error de càlcul que el va portar a caure a uns resultats irrisoris en la repetició d’eleccions al cap de pocs mesos. Pocs dies abans de la dissolució del parlament per les noves eleccions que es van celebrar el 10 de novembre de 2019, el PSOE va iniciar una negociació amb Podemos per formar govern amb una majoria d’esquerres i grups nacionalistes i regionalistes. L’acord no va ser possible i es van viure retrets en públic des de la tribuna del parlament entre els dos líders que posteriorment formarien el primer govern de coalició. D’aquell període entre dues eleccions va quedar la frase que Pedro Sánchez va pronunciar en una entrevista de televisió: «Tendría que haber aceptado que el ministro de Hacienda, de la política energética o el encargado de las pensiones fuera una persona del círculo cercano de Iglesias con poca experiencia de gestión [...] creo que el 95% de ciudadanos, incluso los votantes de Unidas Podemos, no dormirían tranquilos». (Entrevista d’Antonio García Ferreras a Pedro Sánchez, 19-9-2019 )

Menys de dos mesos després van pactar malgrat aquestes dures paraules. La nit electoral del 10 de novembre Pedro Sánchez va veure que o tancava en hores un pacte amb el partit de Pablo Iglesias o la seva carrera política podia acabar. Així les coses, els equips negociadors de PSOE i Podemos es van posar a negociar amb l’objectiu de tancar un acord de forma imminent. Els dos s’havien mesurat a les urnes per explorar si podien tenir un mandat reforçat. El quadre resultant quedava pràcticament igual. Allò que era impossible feia poques setmanes, un govern de coalició PSOE-Podemos, ara veuria la llum. El dia 30 de desembre de 2019 els dos partits integrants de la coalició van firmar l’acord de govern en un document de 50 pàgines y que era el desenvolupament del preacord firmat el 13 de novembre, tot just tres dies després de les eleccions del 10 de novembre. El text complert de l’acord es pot consultar a: https://www.psoe.es/media-content/2019/12/30122019-Coalici%C3%B3n-progresista.pdf

La política internacional ocupa l’onzè i últim punt de l’acord de govern i no és ni extens ni representa la incorporació dels elements més conflictius del programa electoral de Unidas Podemos. L’apartat té tan poca vocació d’entrar en detalls que el seu propi títol és genèric: Una Espanya oberta al món. En la seva declaració general d’intencions es llegeix el següent: «El Gobierno trabajará para fortalecer la influencia de España en organismos e instancias internacionales y la usará para contribuir a la creación de un mundo más justo, próspero y sostenible, impulsando el proyecto comunitario europeo, fortaleciendo el multilateralismo, fomentando las relaciones con Iberoamérica y África, y apoyando de manera decidida la defensa de los derechos humanos, el cumplimiento de los Acuerdos de París, y los Objetivos de Desarrollo Sostenible de la Agenda 2030 en todo el mundo».

Entre els objectius més ambiciosos que conté aquest apartat hi ha múltiples referències a la política europea com la creació d’un Salari Mínim Interprofessional europeu o una assegurança europea d’atur. També es fa una aposta pel Green New Deal de la UE i una política fiscal europea progressivament harmonitzada. Recolza incrementar el multilateralisme en les relacions internacionals i l’increment dels fons públics destinats a la cooperació internacional. En l’acord hi ha una referència genèrica a Àfrica però en cap cas al reconeixement de la República Àrab Sahrauí. La referència el continent africà és aquesta: «Trabajaremos para que África se convierta en una prioridad de la política exterior europea y plantearemos en Bruselas iniciativas que contribuyan al desarrollo sostenible de este continente». En allò referent a llatinoamèrica, on potencialment es podria fer una referència a Veneçuela, Bolívia o Cuba, els dos socis també van optar per un text genèric i de mínims sense elements de conflicte: «Contribuiremos a reforzar las relaciones entre la UE y los países de América Latina y el Caribe, en los planos económico, social, político y cultural, y estableceremos nuevasrelaciones con las potencias emergentes de Asia».

A què havia renunciat PSOE i Podemos en el camí de la negociació? A grans trets, es pot avançar que Podemos va renunciar a molt més que el PSOE. A grans trets es pot definir que Podemos privilegiava la seva capacitat de domini i influència en altres àrees del govern en detriment de la seva vocació de dirigir una nova política exterior. Ni retirada de les bases militars americanes d’Espanya, ni reconeixement de l’Estat Palestí ni reconeixement de l’Estat del Sàhara Occidental. Si aquestes renúncies eren cridaneres al començament de la legislatura, més ho han estat quan de forma explícita, i per motius molt complexes de desgranar, el president del Govern ha manifestat per escrit el suport al pla marroquí d’autonomia pel Sàhara Occidental i l’abandonament de la tradicional solució –enquistada, tot s’ha de dir– de la celebració d’un referèndum d’autodeterminació.

Per anar a l’arrel de l’assumpte amb el Sàhara Occidental, cal dir sincerament que Espanya no va complir amb les seves obligacions la tardor de 1975 quan en la seva condició de potència colonial hauria d’haver impulsat unes mesures que va deixar aparcades perquè va coincidir amb la mort del dictador Franco. Després va venir la Marxa Verda i el domini de facto i el repoblament amb població marroquina. Des d’aleshores, la posició espanyola s’ha mogut en el terreny de la retòrica i la mala consciència.

En el pacte de govern hi va haver més renúncies que veurem la setmana que ve.

Compartir l'article

stats