L’idioma és un element identitari ben rellevant. També és una eina política. Tothom s’adona que si un jutge imposa un percentatge de llengua, als professionals que sigui, actua com a poder quasi diví en qüestions que són culturals; també pot ser que hagin esdevingut ninots, ninots d’històries injustificades. I si el jutge no fos just? Pot haver-hi encara feixisme en el sistema judicial estatal hispànic? Només pregunto.

El TSJ qüestiona l’educació a Catalunya, qüestiona els catalans. Les nostres escoles i instituts rutllen, i bé. Són lingüísticament pacífics, i resolen les dèries de manera intel·ligent. Però vet aquí que un grapadet de funcionaris s’autodeclaren més competents que els professionals de l’educació i les famílies. Per què s’obsessionen malaltissament a destruir l’educació del país?

Una solució?: obligar a fer idioma de l’imperi la religió i l’educació física, i potser la tutoria (a part dels patis): així tindrien de nou la Formación del espíritu nacional, tan caspós. I, per a impartir-les, clar!, els jutges podrien venir en persona o habilitar-ne a la gent de Vox (que això del 100% de castellà, i el falangisme, els dominen).

No sé si se m’interpreta...