L’article d’avui el dedicaré a reflexionar sobre un conjunt de números. Hi ha un gran acord (científic, social i de les administracions) que assenyala que el responsable del canvi climàtic és l’augment de les concentracions de CO2 a l’atmosfera. El símil seria que les emissions produïdes a tot el món (indústria, agricultura, mobilitat, residencial... tot sumat) són l’aixeta de CO2 que alimenta el gran dipòsit que és l’atmosfera. Si acceptem aquest model, és evident que al reduir el flux de l’aixeta, inevitablement s’ha de rebaixar, de manera equivalent, el que s’acumula al dipòsit: si es redueixen les emissions de CO2, la resposta hauria de ser una disminució de les taxes d’increment d’aquest gas. És a dir, una derivació d’aquella dita «allà on no n’hi ha, no en pot rajar».
En la darrera dècada, els balanços globals demostren que les emissions de CO2 han crescut un 2,1%. No és un bon resultat, ja que els plans d’emergència climàtica i els compromisos del COP contemplaven tots una reducció de les emissions, que no s’ha assolit a tot el món (sí a Espanya i al conjunt d’Europa). En aquest mateix període, les concentracions a tota la Terra de CO2 a l’atmosfera han crescut un 6,2% (tres vegades més), amb un màxim aquest 2021 de 416,45 ppm. Estem doncs davant un petit miracle: l’aixeta ha deixat anar 2,1 tones i en canvi el dipòsit ha augmentat en 8,2 tones.
Com pot ser això?. Almenys es poden contemplar les següents hipòtesi:
1. Que els càlculs de les emissions estan mal fets. Aquests grans números es fonamenten amb inventaris país a país, que poden ser alterats en funció del que vulgui el govern de torn, a banda de la imprecisió pròpia d’aquesta mena d’estimacions a gran escala. En canvi, la concentració de CO2 es mesura mitjançant aparells calibrats i precisos, amb un resultat totalment objectiu. Són dues tècniques diferents per un mateix fenomen.
2. Que altres gasos incideixen de manera important sobre l’esclafament de la Terra i que no n’hi ha prou en centrar l’atenció al CO2. Tant és així, que el darrer informe del comitè d’experts de l’IPCC alerta, amb preocupació, sobre els efectes del metà, que a més té importants fonts de producció de tipus natural.
3. Que els embornals de CO2 perden eficàcia i que malgrat l’alentiment en les emissions de CO2, la capacitat de retenció és menor i a l’atmosfera s’incorpora cada cop un percentatge més alt. Els embornals són aquells ecosistemes (sobretot els oceans i les grans masses vegetals, com la selva tropical) que fixen una part significativa del CO2 atmosfèric. Si perden eficàcia en aquesta captura, cada cop hi haurà més CO2 tot i que se’n redueixi la producció.
4. Que el sistema tingui una gran inèrcia i que els processos siguin molt més complexes del que sabem ara per ara. Per tant, encara que tanquéssim l’aixeta per complert (és l’objectiu per l’any 2050) podria succeir que les concentracions de CO2 continuessin augmentant durant dècades o segles per raons que se’ns escapen. Seria com tancar l’interruptor i que la bombeta segueixi encesa.
Tots aquests escenaris són preocupants. Si els números estan mal fets, implica que adoptem decisions (amb un important cost econòmic, social i ambiental) basades en unes xifres que no responen a la realitat. Estem decidits a fer un descomunal esforç per aconseguir en pocs anys una transició energètica total i abandonar els combustibles fòssils sense conèixer la realitat de la problemàtica. Aquesta ignorància faria que ens la juguéssim sense un coneixement suficient del problema. Si em permeteu l’exemple, seria com comprar una empresa per un preu determinat sense haver establert el seu valor real a base d’una auditoria a fons de la seva situació econòmica i patrimonial. Ens pot sortir bé però també molt malament.
Si altres causes, fins ara ignorades, tenen un paper important a l’escalfament global o els mecanismes que determinen la concentració final (balanç entre el que s’aboca i el que és cap de retenir la Terra) perden capacitat o si fins i tot no es coneixen prou els factors que intervenen en el procés, anem a parar a un escenari que pot ser molt decebedor: un gegantí esforç de transició energètica sense els resultats esperats.
És evident que aquestes reflexions deriven de l’estadística de la darrera dècada; ben segur que cal acumular més dades per poder establir una correlació significativa entre reducció global d’emissions i disminució de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera. En tot cas, l’article vol desencadenar reflexions.
I una conclusió per a mi evident: de la pandèmia climàtica només ens poden salvar els mateixos que ens han salvat de la vírica: els científics que fan ciència. Un cop rebin tot el suport necessari (que es demostra en els pressupostos de les administracions), cal escoltar-los i dissenyar el futur sota les seves premisses, tant si parlen dels mecanismes d’escalfament de la Terra com dels impactes associats a segons quina mena d’implantació d’energies renovables.
