Quiosc

Diari de Girona

Lluís Busquets i Grabulosa

Resposta a Margarita Robles

A Espanya no s’espia ningú», ens van dir a l’inici del Catalangate. Segons F. Grande-Marlaska «ni el ministeri ni la PN ni la GC no han tingut mai cap relació amb l’empresa NSO (el grup israelià que va vendre Pegasus a l’Estat); mai no han contractat els seus serveis». Ens havíem de mamar el dit. El Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI) no depèn d’Interior, sinó de Defensa, de la ministra Margarita Robles. CitizenLab, un grup canadenc de ciberseguretat, que vetlla perquè les xarxes d’espionatge no trepitgin els drets més elementals dels ciutadans, lligats a la Universitat de Toronto –i aplaudit pel propi CNI–, publicà el 18-IV CatalanGate: Extensive Mercenary Spyware Operation against Using Pegasus and Candiru (el document és a la xarxa signat per John Scott-Railton, Elies Campo –l’ase dels cops del govern espanyol–, Bill Marczak, Bahr Abdul Razzak, Siena Anstis, Gözde Böcü, Salvatore Solimano, and Ron Deibert. El passat 18-IV, dilluns de Pasqua, The New Yorker publicava How democràcies spy on theur citizens («Com les democràcies espien els seus ciutadans»).

Madrid feia oïdes sordes. El 19-IV els nostres diaris donaven la llista dels 60 espiats amb Pegasus, entre els quals, l’actual president de la Generalitat i alguns dels anteriors. El 23-IV a FAQS, amb l’entrevista al senyor Campo, vam saber més coses del Catalangate. La ministra de Defensa, que no sabia què era el The New Yorker, va canviar el mantra. De l’«Aquí no s’espia» vam passar a «S’espia per ordre judicial». Pablo Lucas del TS hauria manat espiar 60 telèfons d’una tacada? (Si el CNI li demanà que s’espiés Aragonès per pensar que podia ser el promotor dels CDR –El Mundo dixit–, a banda d’obligar a fer prevaricar el magistrat, la incompetència dels seus espies, després del ridícul de les urnes, queda palesa al súmmum.) Amb les denúncies a les NU, al Consell d’Europa i a la UE, Madrid va haver de moure fitxa. El 27, a la compareixença parlamentària, Robles es va tirar un tret al peu. En parlarem tot seguit fent una pregunta a la qual vull donar resposta. Però és que, el dijous 28, ERC tenia el PSOE amb l’ai al cor: calia votar el decret de mesures contra la crisi provocada per la guerra d’Ucraïna. I ERC no volia fer confiança a qui l’estava espiant. Va tenir seny. Pactà amb amb HB-Bildu, amb qui tenen un acord de legislatura, a fi que les mesures contra la crisi no s’encallessin, i reganyà les dents a Sànchez posant la legislatura potes enlaire, si seguia amb els braços creuats. Demanaven caps, tot i saber el blindatge de Robles amb la perspectiva de la visita dels manaies europeus el 29/30-VI a Madrid per celebrar l’entrada l’OTAN. Algú havia de rebre. O per haver espiat l’independentisme, o per incompetent, en no assabentar-se’n. Com sortir de l’atzucac?

Abans d’oferir el cap de Paz Esteban, directora del CNI, el 2-V, festiu a Madrid, es convocà una roda de premsa d’urgència per informar, oh sorpresa!, que Pedro Sànchez i Robles també havien estat espiats externament. Ja teníem el focus sobre el president i no sobre els independentistes catalans. Una cortina de fum. Nou tret al peu? Qui es posaria al telèfon del President a partir d’aleshores, sabent que ha estat intervingut i que el Centre Criptològic Nacional (una de les funcions del qual és «garantir la seguretat de les Tecnologies de la Informació en l’àmbit de l’Administració») ha trigat un any a saber-ho?

La pregunta del tret al peu que va fer la ministra Robles va ser aquesta: «¿Què ha de fer un Estat, un govern, quan es vulnera la Constitució, quan algú declara la independència, talla vies públiques, quan realitza desordres públics, quan algú manté relacions amb dirigents polítics d’un país que està envaint Ucraïna?» Li vull respondre, menys l’última part de interrogant, perquè ella, que demanava «suports probatoris» als líders independentistes quan es queixaven de ser espiats, ara no en dona cap en això de les relacions amb Rússia. La senyora Robles, com a jutgessa, suposo que deu recordar la sentència 459/2019 de Marchena contra els líders catalans, el punt III.4 de la qual resava així «Debemos absolver y absolvemos a todos los acusados de los delitos de rebelión y organización criminal»; ho dic perquè són massa els dirigents que parlen de cop d’Estat o de rebel·lió, quan la sentència esmentada els nega. Mes i tot: suposo que deu recordar també la sentència 20/200 de l’Audiència Nacional, signada pel magistrat Ramon Sáez, on es van absoldre Trapero i la cúpula dels Mossos i on es judicava de manera molt diferent que l’anterior sentència alguns dels fets esdevinguts el 2017 (per exemple la concentració pacífica del dia 20-IX).

I vaig a la resposta. El govern d’un Estat democràtic ple, quan algú vulnera la Constitució n’analitza les causes. Sobretot si aquesta Constitució permet vies d’expressió i participació de la ciutadania (llegeixi Referèndums) i el govern les hi nega una vegada i una altra. Quan algú declara la independència d’un tros de territori, el govern d’un Estat de democràcia plena, es demana el perquè d’aquesta discordança. I endega políticament (no judicialment) la rebel·lia. O la ministra pretén tenir lligats i emmordassats per força dins l’Estat els ciutadans crítics, que no encaixen en l’ordenament de l’statu quo? Pel que fa als talls de vies públiques corresponen al dret de manifestació (rellegeixi la sentència 20/2020) i les manifestacions davant del jutge Marchena d’una autoritat mundial com Jean Paul Lererach. Si considera «desordres» l’ocupació de l’aeroport, li recordo que va ser molt pitjor la vaga de controladors, amb camions a les pistes d’aterratge i enlairament, i no van ser pas considerats terroristes. Ara bé, un Estat estantís i de democràcia buida, amb una Llei de secrets oficials com la hispànica, que no deixa expressar els ciutadans díscols, perquè té por dels resultats referendats pel poble, fa el que donava a entendre implícitament la seva pregunta: «Què fa un Estat...?» Espiar. I aplicar als crítics la Llei penal de l’enemic. Tingui o no tingui «suport probatori». En un Estat de Dret ple la votació en urnes dels ciutadans és sagrada.

En un Estat de Dret i de democràcia plena quan algú és responsable de la seguretat informàtica de les administracions, sigui el President de l’Estat sigui el d’una autonomia, i aquestes han fallat, dimiteix. El fet que vostè segueixi, que voti en contra d’una comissió d’investigació, que el passat 4-V parli a la Comissió de defensa de confiança en els tribunals, que la notícia d’infeccions telefòniques a membres del govern provinguin del Centre Criptològic Nacional, depenent del CNI, i no de cap òrgan internacional sense servituds (com Citizen Lab demostra que el seu no és un Estat de ple Dret sinó de Tort. Una casa de Bernarda Alba com el passat 11-V li va dir Rufián.

Senyora ministra, no li va el paper de Bernarda.

Compartir l'article

stats