Quiosc

Diari de Girona

Pere Lladó

En campanya permanent

Ben aviat es celebraran eleccions autonòmiques a Andalusia. El feu tradicional del PSOE pot veure com Moreno Bonilla renova la presidència pel PP. Això sí, les sigles populars apareixeran poc i la campanya es centrarà en la figura del candidat. Un polític que per primera vegada arrossegarà al seu favor un bon grapat de vots socialistes, gràcies al seu discurs centrat i andalusista, imitant l’estil Feijóo de les conteses gallegues.

Mentrestant, a Catalunya es viu en campanya permanent. El govern es dedica més a cercar l’enfrontament amb Madrid i a les picabaralles entre ERC i JxCat que no pas a desenvolupar projectes de país.

L’independentisme no creix i els ciutadans estan més pendents de la inflació, la pujada de preu de la benzina o com s’arriba a finals de mes per tal de poder pagar les factures de la llum i el gas.

Davant les preocupacions diàries de la gent, el govern català viu en una altra òrbita. Més pendent de les escoltes telefòniques i de les contradiccions entre consellers que de res més. Però ja se sap que amb els sous públics no s’hi juga i els diferents bàndols independentistes es necessiten per mantenir la seva gent en el càrrec, encara que estiguin a anys llums ideològicament. Algun dia seria bo que les conselleries fessin públics els noms dels assessors i els salaris. Certament, seria tot un escàndol on sortirien noms de personatges d’arreu de la geografia catalana. Això sí, tots amb el carnet a la boca. I possiblement a la cartera trobaríem un passaport català d’aquests que imprimeixen en una llibreria de Girona, la qual cosa ja suposaria un acte de contrició.

Portem un any d’Aragonès a la presidència i ERC continua amb el mateix percentatge de vots de les darreres eleccions catalanes. És ben cert que el polític de Pineda de Mar necessita temps per consolidar-se en el càrrec. És un polític que no aixeca passions, però tampoc rebuig. Fa cara de bon noi i es dedica a fer imatge, passejant-se pel territori, però de moment no s’ha vist res de la seva obra de govern. Seria de desitjar que al llarg dels propers anys de legislatura –i no penso només amb l’Hospital Trueta– veiéssim alguna concreció.

Aragonès no eixampla l’espai independentista. El seu mentor Junqueras sempre ha reconegut que al projecte republicà s’hi hauria d’aplegar molta més gent. Però això no serà fàcil des del moment que el president no obre massa les portes i els seus missatges sempre van dirigits als votants secessionistes. I això ja se sap: té un sostre que es mou entre els 30 i els 35 escons. I sense una força majoritària al govern, el país sempre serà feble. Continuarà essent un president depenent de les constants tamborinades del seu soci que amb Laura Borràs al capdavant pot ser un niu de sorpreses. El seu pacte in extremis amb en Turull es només una cortina de fum per amagar les grans contradiccions entre les diferents faccions d’aquesta mena de moviment polític.

Mentrestant, Salvador Illa continua amb el seu PSC al capdavant dels estudis demoscòpics. De celebrar-se eleccions ara, tornaria a imposar-se a les urnes. Però no compta amb companys de viatge per tal de poder configurar un govern. En Comú Podem es mou en uns percentatges modestos i no sembla que aquesta tendència pugui canviar. Les enquestes són estats d’opinió i Illa està protagonitzant una oposició responsable. Defensa l’entesa i el diàleg portes endins i portes enfora davant la confrontació continuada que esperonen cada matí des de JxCat. I això molts electors ho agraeixen, tips ja de mentides i volades de colom que no porten enlloc.

Compartir l'article

stats