La universitat és una institució fonamental pel que fa a la recerca, especialment en la vessant més bàsica, aquella que obre les portes del progrés. No obstant això, també hi ha altres institucions i particulars que s’hi dediquen, o que la financen adequadament: empreses, fundacions, mecenes... La despesa en recerca, tant pública com privada, creix. Les organitzacions inverteixen cada cop més en el desenvolupament d’innovacions que les facin rendibles: econòmicament, socialment. Per contra, hi ha hagut molt poca innovació en l’estructura universitària. En aquest context, el procés de recerca és rígid: en les figures professionals, en la metodologia, en els incentius que hi implica. En definitiva, aquest és el resultat d’una dinàmica històrica que ha ignorat la necessitat d’una millora constant. L’epistemologia, la filosofia de la ciència i la ciència cognitiva investiguen la producció de coneixement. Aquestes disciplines podrien proporcionar una plataforma per articular millor els mètodes de recerca. És una qüestió ben diferent decidir quines àrees s’han de prioritzar. Els organismes que donen suport a aquesta activitat, juntament amb la dinàmica del món acadèmic, marquen les vies dominants. A la majoria de centres i països, hi ha un estudi profund sobre quines són les àrees més prometedores, o els problemes més greus que cal abordar. Ara per ara, a casa nostra, això no passa.
