En el curs escolar 1965-1966, els catorze alumnes de sisè de batxillerat del col·legi seminari de Santa Maria del Collell van tenir de professor de literatura mossèn Jaume Reixach, un capellà tenaç, enèrgic i entusiasta.
Nascut l’any 1939 i ordenat l’any 1962, va aterrar en aquell col·legi del bisbat de Girona per rejovenir un claustre envellit. Altres veus opinaven que el bisbe Narcís Jubany no volia contestataris a les parròquies que, amb homilies incendiàries, fessin enfadar els jerarques del règim de Franco.
Imitant el títol del seu llibre El dia que em vaig conèixer, diria que el dia que el vaig conèixer em va quedar clar que canviarien les normes imposades per una colla de carques.
L’arribada del mossèn a un internat situat en plena natura, entre Banyoles i Mieres, va ser una alenada d’aire fresc que va renovar l’atmosfera carregada de disciplina severa, humiliacions i pànic als càstigs. Antics alumnes recorden, amb angoixa o recança, que el pas pel Collell va deixar-los un senyal inesborrable.
Però aquestes ratlles volen ser, en paraules de Marià Manent, «una petita il·lustració no alterada encara per les defallences del record». Per evitar el parany de la memòria selectiva, el mossèn Reixach del meu Diari d’un alumne, escrit entre l’1 de novembre de 1965 i el 8 de juny de 1966, és aquell que va enlluernar un vailet de setze anys.
A tall de sentit homenatge, escullo del dietari les següents citacions:
«Dia 21 de febrer, dilluns.- (...) A classe de Literatura, Mossèn Reixach ens ha llegit un capítol de la seva obra Estreno texans. Creu que no li deixaran publicar per ser massa verda (...)». De fet, no he trobat constància de cap edició.
«Dia 12 de març, dissabte.- A l’autocar, Mossèn Reixach va dir-nos que en un convent de Barcelona s’havia fet una reunió clandestina d’intel·lectuals i estudiants catalans. A la sortida els esperava la policia demanant el carnet. Alguns s’hi van negar i van ser conduïts a comissaria. Estava prohibit celebrar reunions sense permís. (...). Hi havia un gran malestar, però confiava que aviat s’arreglaria. Ens va explicar que el govern això no ho podia fer, que era il·legal no deixar celebrar reunions». Era la coneguda Caputxinada.
«Dia 20 de maig, divendres.- (...) A Barcelona manifestacions d’estudiants i baralles amb la policia. Marxa pacífica de més de noranta sacerdots per entregar una carta de protesta que van ser vilment apallissats. Tot això ens ho ha explicat Mossèn Reixach». Un relat per a uns adolescents que vivien en la inòpia.
Ara, a l’hora de la seva mort, no cal repassar un periple vital, amb llums i ombres, sinó realçar un capellà que, en plena dictadura, va obrir els ulls a un grapat de joves.
Descansi en pau, mossèn.
