La democràcia i els valors que se’n deriven no passen per un bon moment, més aviat el contrari. A banda de ser pervertits contínuament amb enganys i falses promeses per la gran majoria de polítics i governants encarregats de gestionar-los, el seu primer i principal usuari, el poble, sembla que tampoc acaba d’entendre com funcionen. Fixem-nos, per exemple, en la darrera edició d’Eurovisió, el conegut concurs de cançó europea que, si bé en dècades passades justificava la seva existència amb l’objectiu de conformar un esperit de germanor i d’identitat compartida entre molts dels seus pobles, la majoria, països immersos en un projecte comú, avui fallit, inútil i desprestigiat com és la UE, s’ha acabat convertint en un reducte de fricades musicals infames que, més enllà del goig que genera a un seguidor de la subcultura friqui com jo, ha acabat esdevenint un monstruari on quasi mai venç qui s’ho mereix. De fet, la degradació del certamen comença l’any 2002, fa justament vint anys, quan es comença a involucrar el públic en el vot per tal que els veredictes fossin més participatius i democràtics. Participatius, és a dir, rendibles, pot ser sí, però democràtics i, per tant, lliures, transparents, acceptats i creïbles, ja és més discutible. I de què serveix la democràcia si la seva pràctica genera dubtes?
Que el concurs d’Eurovisió d’enguany l’acabaria guanyant Ucraïna ho sabia, fins i tot, el pobre Rappel, que sent tan vident com deia, mai va veure venir aquell mític atracament del qual va ser víctima. Tot això desmereix la meritocràcia i sobredimensiona un seguit d’elements aliens i superflus que poc o res tenen a veure amb la democràcia, però que, gràcies al seu mal ús estès, mediatitzat i normalitzat, s’hi associen cada vegada més, convertint-la, ficcionant-la en un sistema d’elecció putrefacte fonamentat en la fal·làcia i l’aparença i en la relativització de les facultats reals, bones i dolentes, que s’haurien de considerar en primer terme. Votar Ucraïna perquè ens dol i fa llàstima la seva situació com a país, no només enfonsa més el concurs, si això encara és possible, sinó que retrata els electors i prostitueix la democràcia.
Aquesta conclusió, assolida de bon matí, en un moment de màxima concentració i empenta fecal, i focalitzada sobre un context eroticofestiu i banal com és Eurovisió, pot entendre’s com una hipèrbole humorística, però si ho extrapolem a unes eleccions més serioses, no farà tanta gràcia constatar que, en general, continuem exercint la democràcia com si fóssim veïns de Sant Munt de Fems, és a dir, amb el cul, escollint qui més bé ens cau o millor ens sedueix amb arguments de parvulari, sense reparar en els seus mèrits, la seva formació i els ideals de millora dels partits vers una societat cada vegada més degradada que és la que ens engloba a tots com a individus. I encara més greu, sense exigir un retorn quan no se’ns dona el promès. Així ens va.
