M’han operat de cataractes als 88 anys, que ja són anys!
Amb el vistiplau del sr. Director del Diari de Girona, explicaré fil per randa el procés de la intervenció.
El dia D, a les vuit en punt, entro al centre hospitalari. Deu minuts més tard, em trobo en calçotets, això sí de disseny, en una llitera. Com a persona molt fredeluga, arreplego una ragera nasal de «padre y muy señor mío». Per a mostra, un botó. Al cap de poc d’arribar a casa, el veí de baix puja esverat perquè acaba de comprovar una mà de degoters al sostre del menjador. L’hi dic que no es tracta de cap fuita d’aigua potable, se’n fa el càrrec i torna amb un parell de llençols, perquè es evident que els mocadors resulten del tot insuficients.
Però, tornem a la intervenció. Un cop resolta, i amb els ulls completament borrosos, baixo de la llitera i creient abraçar a la meva muller, l’encaixada és per l’alcalde Nadal, segons em va semblar per què, repeteixo, no m’hi veia de cap ull. Sort que al cap d’un moment va venir la meva esposa i em va deixar a la saleta d’espera. Allà, vaig fer amistat amb la Sra. Pepita de Bescanó, que estaven operant el seu marit d’un ull de poll. Li vaig encarregar donar records a l’exalcalde i bon alcalde per cert, Sr. Soy, que de petit feia el paper de Sant Miquel als Pastorets de la Salle, i cada cop que sortia a escena, em feia rodolar per terra, a més de dirigir-me tota mena d’anatemes, reprobacions i altres qualificatius no gaire afalagadors. Un cop operat el seu marit, vam quedar que soparíem totes dues famílies a la Barca d’aquella localitat gironina. Amb els ulls encara borrosos, em va semblar que el Sr. Nadal tornava a passar per davant, però, no n’estic segur.
Ara porto una setmana que convalescència, a base de gotes de diverses propietats, i espero fer vida completament normal els darrers dies de la propera setmana. Qualsevol incident de certa importància, els tindré al corrent.
