Vivim en una societat que, sobretot després de l’eclosió de les xarxes socials, crema els cartutxos amb una velocitat astoradora (mai un tema del dia havia caducat el mateix dia) i, sobretot, aplica la memòria selectiva a gairebé tot. És a dir, que allò que s’opina un dia és perfectament permeable i adaptable a les noves circumstàncies, a les febrades col·lectives i a les tendències virtuals. Tot s’hi val per poder-hi ser, destacar i, ves a saber, rascar alguna cosa, que avui els caçadors de talents són arreu. La cosa és que aquest anar on bufa el vent és molt del nostre temps i, des del punt de vista cultural, es manifesta a tots els estadis, des dels més intel·lectuals als més populars. Us heu fixat, per exemple, en la gran quantitat de sèries o pel·lícules que han rebut la desaprovació de Twitter i, al cap dels anys, reben un aplaudiment quan se’n parla? Primer se les castiga pel sol fet d’existir (a vegades, abans de veure-les) i misteriosament el calendari els atorga propietats que, segons els veredictes immediats, no tenien. De fet, no és un exercici nou: només cal veure aquesta reivindicació de pel·lícules dels 80, amb Top Gun al capdavant, que fins no fa tant eren empestades i avergonyien el crític amb ínfules. Resulta que ara tot aquell cinema és reivindicable, però si et declaraves fan de segons què se’t mirava amb condescendència o menyspreu.
La desmemòria també és el virus que afecta fenòmens més estacionals, com el Festival d’Eurovisió. Els dies previs i, per descomptat, durant la gala, va semblar que Chanel era un triomf col·lectiu inapel·lable que generava consens fins i tot en els més escèptics. Però uns pocs mesos abans, que aquesta cantant anés al festival va provocar tot tipus de reaccions adverses, tant per les característiques del seu relat musical (que, per cert, no dista gaire del de cançons populars que mai han aixecat tanta polseguera) com per la comparació amb una altra candidata. Se la va qüestionar, atacar o ridiculitzar amb una vehemència digna de les grans ocasions. Però ella en va saber fer èpica, les opinions es van adaptar a la tendència i la desmemòria va fer la resta.
Des de dissabte passat, Chanel és definitivament una icona, tant li fa el que en diguessis quan la van escollir i quanta bilis fossis capaç de projectar. Sembla una nimietat, però és un dels grans problemes de l’era virtual: es canvia tant de parer que al final desconfies de tot i de tothom, i aquest és el camí més directe a la indolència.
