Quiosc

Diari de Girona

Jordi Costa Subirós

Era una vegada un mòbil

Temps enrere els catòlics practicants confessaven a un sacerdot que no es podien treure el sexe del cap. Transcorreguts uns anys, catòlics no practicants acudeixen al psicòleg perquè no es poden treure el mòbil del cap.

Quan escolto un redemptor d’ànimes advertint sobre els perills de la telefonia mòbil i aconsellant deixar durant unes hores o dies el mòbil en un calaix, escolto el clergue de galta rogenca llençant admonicions contra la pràctica de la masturbació. Conscient que el mòbil li asseca el moll de l’ós, el penedit s’apunta a les reunions d’addictes al mòbil anònims. Al seu torn, enmig de la rotllana dels que han vist la llum, explicarà les tribulacions en la seva biografia que el precipitaren al forat negre de l’addicció. Els companys li oferiran la seva solidaritat i estima per ajudar-lo a sortir del pou de la servitud. Li diran que serà necessari una àrdua perseverança per treure’s de sobre l’encant seductor de les noves tecnologies i tornar a la vida senzilla de les partides de dòmino al casino.

Cada nova pantalla de mòbil o de la tablet és una dosi de dopamina. Cada vegada que comprovem la polseguera que ha aixecat un tuit o els likes d’una singularitat que hem penjat al Face o a Instagram, és una dosi de dopamina. La dopamina és un neurotransmissor que sempre es troba al darrere de les nostres sensacions de plaer i benestar. És el so del tambor que ens anuncia una grata sorpresa. Gràcies a la dopamina ens agrada la xocolata, el sexe, les sèries de Netflix, les noves sensacions, tota mena de drogues i és responsable que perdem el nord quan ens enamorem. Els experimentats en aquest camp sabran dels seus efectes secundaris i que té data de caducitat.

Els Estats Units combaten dues epidèmies: la d’opiacis i la de dopamina. La primera és responsable d’incomptables defuncions sobretot en els barris marginals de les grans ciutats. La drogoaddicció, i l’alcohol no és l’excepció, segresta literalment el circuit de plaer del cervell i converteix a l’addicte en un ratolí que de forma compulsiva prem la palanca de la cocaïna en el seu recinte del laboratori. La resta d’activitats que diverteixen o resulten complaents a la resta de mortals queden enterrades pel pes de la droga. L’epidèmia de dopamina seria el resultat de que no podem sinó mirar el remolí de novetats que ens ofereixen les xarxes socials. És discutible si hem de parlar d’epidèmia i d’addicció. Potser paraules com hàbit o rutina serien més adequades per a la majoria de persones que han convertit el mòbil en un apèndix de la seva personalitat. Quantes vegades mirem el rellotge durant al dia la major part de les quals resulten innecessàries? Per què no hauríem de ser fidels a un artefacte que com molts altres ens fan la vida més còmoda i a vegades divertida? Si en sortir de casa me n’adono que m’he deixat el mòbil reculo a buscar-lo. Em permet llegir diaris, llibres, contactar amb amics, entrar a les xarxes socials, i també telefonar. Per què me n’hauria de privar? Per puritanisme? Hi veig molt de puritanisme en el respecte o recel que provoca el mòbil i les tecnologies en general. Serà per allò que el progrés ens allunya de la nostra essència? Que jo sàpiga ningú ha explicat de manera intel·ligible en què consisteix l’essència humana.

Com tot, cal tenir una mica de seny per saber fer un bon ús del mòbil. Els professionals que tracten les addiccions afirmen que d’una addicció no se’n surt sinó és per substitució amb una altra addicció de més ben portar. L’exemple paradigmàtic seria el de Sant Pau que passà de l’addicció de perseguir cristians a l’obsessió de convertir gentils al cristianisme després de la seva conversió camí de Damasc.

Compartir l'article

stats