Considerar una victòria la no extradició de Valtònyc -confesso que he hagut d’aprendre a escriure el nom ara mateix- és com creure que les noies puguin avortar als 16 i sense el consentiment dels pares és la llibertat o una conquesta social. Valtònyc ha fet cançons amenaçant de mort persones concretes i explicant detalladament com vol assassinar-les. Després hi ha les argúcies legals i sistemes judicials com el belga. Però un que amenaça de mort ha de ser jutjat i jo crec que condemnat, i si se’n lliura és una victòria personal, i dels seus advocats, però no de les persones que aspirin a considerar-se elles mateixes lliures, decents i civilitzades. El que li passi a aquest raper m’és exactament igual, però si l’independentisme ha de recórrer a «símbols» com ell per poder celebrar alguna cosa, aleshores vol dir que tot marxa en la correcta direcció i que el nostre nacionalisme continua tan cínic i extraviat, i amb el mateix mal gust de sempre. Si Valtònyc és el referent, la derrota és l’únic destí possible.
Ben igualment, l’avortament només pot considerar-se un dolorosíssim fracàs. Fins i tot per als que creuen que ha d’estar permès -i jo en aquest punt concret he d’admetre que no estic en condicions morals ni personals ni tan sols d’entrar en el debat-, ha de ser un infern interrompre un embaràs perquè t’ha arribat per manca de cura, quan no ho volies. Permetre que les nenes de 16 anys puguin prendre aquesta decisió sense els pares és un altre atac de l’esquerra a la família, un pas més cap a desvincular-nos els uns dels altres, cap a aïllar-nos de qualsevol lligam, perquè els homes sols, posats d’un en un, som més fàcils de doblegar. I d’eliminar, si cal.
Els populismes feminista i independentista van de bracet en més assumptes del que sembla i és normal perquè la seva aproximació a la realitat és la mateixa: dogmàtica, tirànica, i molt més preocupada per la mort que per la vida. Amb moltes més coses per destruir que per estimar, amb molt més odi que amor, amb molt més ressentiment imaginari que fundada esperança.
El raper Valtònyc és l’estereotip del que clarament hauria de fugir un independentisme que no fos residual, i que tingués encara un interès en fer créixer el seu prestigi. Si hi hagués una estratègia separatista clara i possible, si algú estigués treballant seriosament per a la independència de Catalunya -i no només fent el mec a la manera d’un pagès errant, com el president Puigdemont- faria tot el possible per desvincular-se d’algú que com aquest cantant encarna tots els vicis que trepitgen i desmenteixen la democràcia i la llibertat. Però com que són només una banda de frívols i tarats, amb una cort de periodistes que cobren del Govern per mantenir la flama encesa, encara que sigui una flama encesa al bell mig del femer, vet aquí que Valtònyc és un heroi. A mi ja em va bé. Bèlgica exactament mereix tot el que li passa i jo visc com un goig que es quedi per a ella tota aquesta colla d’il·lustres ciutadans.
D’aquests materials està feta l’actualitat populista, tant a Catalunya com a Espanya. I cal esmentar també aquestes corredisses tercermundistes, d’afectació tràgicament tribal, en contra que els nens catalans sàpiguen expressar-se en llengua castellana com si no estiguessin patint un ictus en aquell mateix instant. És tan fosc, tan ridícul, tan de roc i cova voler-se amagar del coneixement i creure que fa nosa, o pensar que l’aprenentatge d’una llengua va en detriment de l’altra, que com en el cas de Valtònyc jo m’alegro que la ferida sagni i que tothom pugui veure de quina sang. El fanatisme s’ha de mostrar sempre. Els monstres s’han d’ensenyar. Sempre. Només quan es veuen fan por i lamentablement la por és l’únic rebot que permet a tanta i tanta gent reaccionar. Aquest debat histèric, fanàtic, deformat sobre la llei del 25% dóna una idea de la pobra consistència intel·lectual de l’independentisme; i tot i que avui generi encara algun adepte, a la llarga tanta comèdia allargassada només provocarà desafecció i rebuig. Hem de decretar unes infinites jornades de clavegueres obertes, perquè tothom frueixi de la inevitable sentor de quan deixem podrir les coses. També és bonic que tothom pugui guaitar com les rates subvencionades escampen la malaltia amb la seva prosa malaltissa i comprada: encara que sigui a preu de saldo, perquè a Catalunya els negocis es fan entre pirates i aquí el diners se’ls queda el director del diari, sempre nacional.
No saber castellà, fer servir l’avortament de mètode anticonceptiu i escoltar Valtònyc. Tot això pot fer-se sense el permís dels pares. Però si hi penses bé, el drama no és exactament aquest. El drama són els pares que porten els fills a escoles públiques de conegut nivell per tal de no pagar i que després s’estranyen que es rebreguin sense protecció ni causa, escoltin rapers i no sàpiguen articular dues frases en una llengua mínimament universal. Els mateixos pares que voten el que voten i que s’agafen les baixes que s’agafen. En el fons què és el pobre Valtònyc? Un pobre noi que va cantant pels bancs de les places i que per tant a casa, les coses importants, no l’hi van acabar d’explicar.
