Els catalans, i els catalans d’esquerres encara més, tenim un tendència a la depressió col·lectiva. Tothom expressa insatisfacció, molta insatisfacció. Sembla que no volem veure les coses bones que tenim. Per exemple en termes polítics tenim un president de la Generalitat d’esquerres, Pere Aragonès, i una alcaldessa de l’Ajuntament de Barcelona d’esquerres, Ada Colau. No està gens malament.
Però des del còrner del nord est quasi sempre ens oblidem del que els passa als de la pell de brau més enllà de l’Ebre. A Madrid mana l’extrema dreta a la Comunitat, Isabel Díaz Ayuso i a l’ajuntament José Luis Martínez-Almeida. Ara tanqueu els ulls i imagineu que és al revés que tenim Isabel Díaz Ayuso presidenta de la Generalitat i alcalde de Barcelona a José Luis Martínez-Almeida. Quin malson! Quina vergonya de país, diríem! Que deu nostre senyor ens conservi Aragonès i Colau!
Avui escric des de la intuïció. Bé, els crítics deuen pensar: i els altres dies escrius des de la certesa? Efectivament normalment escric des del marxisme científic (no des de l’utòpic). Em sembla que a Espanya s’estan desenvolupant uns temps estranys. Fa la sensació que l’esquerra ha tirat la tovallola. L’esquerra majoritària perquè ha quedat agarrotada i no s’atreveix a prendre decisions. Té por. No acaben amb la llei Mordassa per por a la policia. No fan una llei de memòria democràtica després de quasi 50 anys de la mort del dictador, per por als feixistes. Com por ser que encara l’Estat espanyol consideri que els judicis franquistes tenen validesa? Mentre, UP dubta entre deixar el govern davant les indecisions cròniques de Sánchez o mantenir-s’hi. Però ha deixat que liquidessin el seu vicepresident de govern sense una protesta, sense una manifestació.
Tot plegat deixa als ciutadans d’esquerres astorats davant d’unes esquerres que sembla que han llençat la tovallola, veuen com les esquerres s’han rendit. A més els ciutadans assistim amb estupor a l’espectacle de veure com alguns ministres del govern socialista fan coses com les que faria Vox. S’assembla molt als ministres que tenia Hollande: Valls que feia detenir nenes i les deportava o Macron que feia una reforma laboral salvatge. Ara el Partit Socialista Francès ha aconseguit l’extraordinària fita del 1,8% de vots. Però a més si una ministra diu que és lícit espiar als adversària polítics, com diria Vox, perquè anar a votar? L’enorme decepció política està covant una abstenció electoral d’esquerres bestial.
La sensació és doncs que ningú pensa fer altra cosa que esperar que guanyi l’extrema dreta de Vox i PP. S’assembla molt a la situació del segon mandat de Zapatero, quan després de fer tota mena de mesures socials neoliberals es va entregar sense resistència.
Els ciutadans espanyols estan en una profunda depressió i a punt de rendir-se sense ni plantejar batalla. Espero de tot cor equivocar-me.
