Quiosc

Diari de Girona

Anna Estartús

No en sé més

Tu que tens un espai al Diari, per què no parles de...?». Ni us feu una idea de quantes persones m’han dit això mateix, amb aquestes o altres paraules. Ni de les coses que m’han arribat a suggerir per a aquest article setmanal. Algunes de les idees que m’han donat són realment bones, i me les anoto mentalment perquè penso que potser algun dia en podré fer alguna cosa (encara que moltes vegades les anotacions mentals, si no les converteixo en notes físiques, acaben desapareixent: tinc memòria de peix). D’altres, no sabria com posar-m’hi per composar un text mínimament decent.

Hi ha gent que em demana que denunciï una situació, i s’ofereixen per explicar-me’n tots els detalls. Estic segura que tenen raó de queixar-se, però sempre els acabo dient el mateix: fes una carta al director, o contacta amb un periodista que pugui exposar objectivament això que et preocupa. «Però si tu en parlessis, potser ens farien cas», intenten convèncer-me alguns. «Gràcies per la fe que tens en mi, tot i que dubto que cap article meu pugui resoldre res. Però és que no puc parlar d’això que em demanes, perquè no em surt». Alguns es molesten. D’altres fan veure que ho entenen, però sé que pensen que no em dóna la gana de fer-ho. No és així.

Per escriure, necessito que alguna cosa m’estiri. Necessito posar-me davant la pantalla i intentar trobar la primera frase i, a partir d’aquí, provar un camí, i recular perquè quan ja he avançat una mica m’adono que no em porta enlloc, i provar-ne un altre, i un altre, i moltes vegades el camí que he escollit s’acaba desviant i em porta a un lloc on no m’hauria imaginat mai arribar (crec era va ser Picasso qui va demanar que la inspiració el trobés treballant). Tinc textos començats de fa mesos esperant que trobi el seu camí, o albiri la manera de desembolicar el que vaig embolicar en el seu moment, o aparegui la idea que posi llum a totes aquelles paraules que encara estan a les fosques perquè s’ordenin i prenguin el sentit que ara no els veig.

Necessito escriure sense pensar massa. Sé que les coses van bé quan els dits van sols sobre el teclat, quan les paraules flueixen, quan noto que somric mentre el text avança. Quan rellegeixo el que he escrit i alguna cosa em diu per on continuar. Quan veig clar que un paràgraf ha de saltar perquè no acaba de trobar el seu lloc. Quan m’adono que he de moure una frase perquè tot acabi encaixant. Quan em passo hores intentant trobar allò que falta, i que sé que està en algun racó del meu cap, per poder dir «ara sí».

Fa anys, tenia un paper enganxat al costat de l’ordinador (m’acabo d’adonar que ja no hi és), amb una frase que no recordo de qui era però que deia una cosa tan òbvia i tan difícil com «Escriure és escriure, i escriure, i escriure, i escriure». I tornar-hi encara. I reescriure. I descartar, i esborrar, i desesperar-te. I, de sobte, fluir, lliscar, deixar-te portar per alguna força que no saps exactament què és però que t’estira i t’empeny alhora.

No són excuses: no puc escriure si no és des de mi mateixa. No en sé de cap altra manera.

Compartir l'article

stats