Quiosc

Diari de Girona

Francesc Esteva

Notes d’actualitat

Torno d’uns dies de visita a la família del meu fill que viu a Galícia en els que he estat un xic desconnectat, distret amb els nets, i retrobo les imatges de la guerra que se’m fan més i més feixugues, insuportables. Em resulta difícil imaginar el que estan passant les persones que l’estan sofrint. Per això em resulta incomprensible que repassant la premsa d’aquests dies no hagi trobat cap referència a esforços per parar la guerra, no hi ha contactes i reunions per trobar una forma d’aturar aquest horror? Europa com a tal no hauria d’intentar asseure en una taula a EUA, Xina i qui sigui necessari per plantejar iniciatives si Putin no es vol asseure a discutir directament possibles solucions? La sensació d’impotència que tinc crec que és compartida per la majoria dels ciutadans, realment s’està fent tot el que es pot? Cada dia més de guerra comporta més destrucció i odis acumulats. Què pensa Putin? La resistència ucraïnesa ajudada pel món occidental li ha posat les coses difícils des del punt de vista militar i l’entrada a l’OTAN de països «tradicionalment neutrals» com Suècia i Finlàndia és obvi que són danys colaterals que no volia, no seria moment de parlar?

La premsa sembla alegrar-se del reforçament de l’OTAN, jo no ho veig tan bonic. Al meu parer, el veritablement important seria que Europa tingués una política comuna de defensa. L’OTAN és una aliança i Europa hauria de participar-hi amb una sola veu, no amb diferents veus no sempre coincidents. Necessitem una política de defensa europea que tingui una aliança defensiva amb altres, l’OTAN és un bon instrument però, repeteixo, només si hi participem com a Europa. És evident que no es pot improvisar una política de defensa europea d’un dia per l’altre, però tinc els meus dubtes de que l’actual reforçament de l’OTAN (necessari per defensar-nos de Putin, no dels russos) no ens distregui de l’objectiu de progressar cap a una política de defensa comuna.

El tema de les escoltes amb el software Pegasus continua obert. No hi entraré a fons però em permeto fer unes observacions. 1. Qui va comprar Pegasus i el va posar en mans del CNI? Si algú creu que no s’havia de fer servir perquè vulnera la privadesa de les persones potser hauria de pensar que el que s’havia d’haver fet és no comprar-lo, 2. Si segons els independentistes el problema és el CNI que ens espia, per què el govern independentista va crear el CESICAT conegut com el CNI català? Ens poden explicar a qui espien, amb quin control i amb quins mètodes que és el que ara demanen al CNI espanyol?, i 3, quan Merkel i altres dirigents europeus van saber que havien estat espiats no van cridar i demanar dimissions situant-se en un punt de difícil retorn, simplement van veure com podien reforçar la seva seguretat i negociar un difícilment controlable «que no es repeteixi».

Junts camina sense presses però sense pauses cap al precipici que representa Laura Borràs. A dia d’avui no li conec cap discurs, document, etc. que expliqui l’estratègia que proposa, fora d’un com pitjor millor dit amb la boca petita de qui deu entreveure que això no és una estratègia de futur sinó un anar tirant cap a la irrellevància. L’altre aspirant, Turull, em sembla que està més prop del «ho tornarem a fer» que, com a estratègia, també és de volada curta. Sembla que Borràs es presenta perquè el partit li doni suport quan sigui jutjada pel seu nepotisme també de curta volada i potser Turull espera el judici a la Laura per fer-se amb la direcció de Junts a la que avui per avui no s’ha atrevit a optar. Tot plegat un joc que, en termes futbolístics, en dirien de joc ras i puntada al turmell, un joc de travetes sense cap horitzó.

El darrer disbarat és la retirada de Junts de l’acord sobre la llengua que havia firmat fa pocs dies amb ERC, PSC i Comuns. No m’estranya que, en aquest ambient, Puigdemont i Jordi Sànchez renunciïn a la direcció de Junts i el PDeCAT se situï cada cop més lluny d’aquest Junts encara que en alguns pobles hi pugui arribar a acords per a les municipals.

Fa uns dies el PP va proposar que, per escapar de les rèmores que suposen certs partits, el PSOE i ells es comprometessin a abstenir-se i permetre el govern del partit més votat. Podria donar suport a l’objectiu de la proposta encara que preferiria que després d’unes eleccions hi hagués un període de reflexió i s’avaluessin totes les possibilitats i es prenguessin decisions sensates com fan els alemanys. Només una cosa més, perquè la proposta tingués sentit hauria d’anar acompanyada d’un acord de mínims en temes d’estat. El PP, amb Casado i ara amb Feijóo, ha bloquejat la renovació de l’òrgan de govern dels jutges i del constitucional així com no ha donat el seu suport o l’abstenció en temes com els estats d’alarma per la pandèmia, la reforma laboral o les mesures per pal·liar els efectes econòmics de la pandèmia per citar només els casos més rellevants. Sense aquest acord de mínims amb sentit d’estat la proposta crec que no té recorregut, no va enlloc.

Podem continua el seu descens als inferns. Va començar parlant de «la casta» que segons ells manava als partits tradicionals i va dir que calia eliminar, va fer un ascens fulgurant i tot seguit va crear la seva pròpia casta que va anar descomponent el partit. Avui tenim un munt de partits més o menys consolidats que la plataforma que anuncia Yolanda Díaz voldria incorporar al seu projecte sols anunciat. El primer test, la candidatura per a les eleccions a Andalusia, ha demostrat que no ho tindrà fàcil i les desavinences amb Podem (i amb Pablo Iglesias) que s’han exterioritzat (també al govern) li compliquen les coses. Veurem fins on arriba.

Compartir l'article

stats