Una ànega, mare de catorze aneguets petits i dimoniets i vius com centelles. La feien anar de corcoll, a la mare ànega. Estava pendent d’ells constantment. Uns se n’anaven per aquí, els altres per allà... Ella, amatent, els tornava i tornava a reunir.

Hi passo l’endemà. Ja en faltaven dos. Després, més tard, ja només en tenia vuit. No la vaig veure més. I ara que m’encanto a mirar el riu amb la seva aigua clara, el riu em regala l’ànega amb set dels seus aneguets molt més crescuts. Eren ells, sens dubte. La mare ànega, quina meravella de la natura! Els aneguets han tingut sort. Era un quadre de felicitat suprema.

Bon acudit portar ànecs (coll verds) al riu... Ens humanitza.