Quiosc

Diari de Girona

Josep López de Lerma

Aniversari per a no celebrar

Avui, dia 21 de maig de 2022, es compleix un any de la investidura d’en Pere Aragonès com a president de la Generalitat de Catalunya. Un any des del retorn d’ERC a la presidència de la institució d’autogovern de Catalunya, ara de conformitat amb les previsions de la Constitució Espanyola de 1978. Per tant, d’autogovern limitat, però molt més ampli que el pactat pel president Francesc Macià l’any 1932 amb el Govern i les Corts de la II República, segons el qual la Generalitat és Estat, però no un Estat independent respecte d’Espanya. L’acceptació d’ERC del marc institucional nascut quan la promulgació de la llei primera representà, en primer lloc, una marxa enrere dels republicans respecte de la promulgació de la República Catalana feta pel Parlament a proposta del president Carles Puigdemont i el seu Govern, com ja va fer en Macià, i el mateix pas enrere que totes les forces polítiques nascudes a partir de la mort de CDC i de UDC, CiU, i la diàspora de la majoria dels seus militants, que encara avui segueix. El mateix pel que fa als teatreros de la CUP. En tal data com la d’avui, l’injuriat «règim del 78» tornava a renéixer a Catalunya. Ara amb una ERC disposada a aterrar en la realitat i deixar en via morta el fals referèndum de l’1 d’octubre de 2017, convertit en un tòtem pels seus socis d’investidura, JxCat i CUP.

Fer president al diputat Aragonès no fou tasca fàcil. El milhomes de Waterloo, Carles Puigdemont, pretenia seguir manant des de la distància sota el pretext d’autoconsiderar-se «president legítim» de Catalunya, missatge que anaven repetint els seus catecúmens com si de lloros es tractés quan fer de mussols és la seva vocació. I la CUP, sempre enfurismada contra tothom, àdhuc enfront de si mateixa, posà com a condició que el designat per ERC se sotmetés a un vot de confiança a mitja legislatura. Fou una investidura realitzada tan a la desesperada, previ pagament a JxCat de la presidència del Parlament en la persona de la Laura Borràs, que en Joan Tardà, l’antic portaveu d’ERC en el Congrés dels Diputats, gosà vaticinar que la legislatura que s’obria seria «un fracàs i un Vietnam diari». I així ha estat fins el dia d’avui, per la qual cosa de celebrar l’aniversari, res de res. En tot cas analitzar el trajecte. Vagi per endavant, però, que l’estil d’Aragonès ha comportat, en contrast amb la convulsa i histriònica presidència de Quim Torra, un relatiu retorn a la normalitat institucional.

Tanmateix, les formes presidencials no han pogut amagar les dissensions internes entre ERC i JxCat, ni tampoc han incrementat el rendiment del Govern, l’orientació del qual –es va dir– posaria el focus en «el fer» més que no pas «en el parlar o rondinar». Els juntaires, ara en procés congressual, i la CUP no han estat per gestionar, com sí ho ha fet ERC, sinó per fer oposició dins el mateix executiu i/o en el propi Parlament, on la seva presidenta ha fet de cap de l’oposició, posant-hi traves de qualsevol tipus, fins i tot les més infantils, convertint la institució en un circ i en el seu castell on resistir l’embat de la justícia, ara per temes lligats a la gestió de la Institució de les Lletres Catalanes, trobant-se en estat d’imputada per quatre delictes de corrupció. Un autèntic disbarat amb negatives repercussions per a Catalunya sencera, que no acaba de sortir del batibull de l’anomenat «procés», una estafa que ha mostrat el pitjor de l’independentisme català. Un moviment que, segons la darrera enquesta publicada, la d’IPSOS per a La Vanguardia, així com la del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat, va de calo baixo fart de tanta bronca com de tantíssima inutilitat. A poc a poc, l’ordre va substituint el garbuix, el poti-poti i l’embolic sinistre a què ens varen dur el presumit de l’Artur Mas i el políticament desequilibrat d’en Puigdemont, ara en fase depressiva, una de les seves ondulants llunes crepusculars.

Així doncs tenim: I. Que, efectivament, el presagi d’en Tardà s’ha complert: tenim un Govern que no governa i un president a qui no deixen fer ni desfer aquells que varen votar la seva investidura; II. Que la majoria parlamentària de quan la investidura ha deixat d’existir i bona prova d’això és que en aquest anys només s’han aprovat dos de les quaranta iniciatives legals existents; III. Que el president Aragonès vol i dol atès que no es deslliura de qui el vol liquidar, JxCat, fent-lo fora del Govern i governant amb aritmètica variable, que és el que fa en Pedro Sánchez al Congrés dels Diputats; IV. Que mentre la samfaina està servida, el desgavell torna a surar, i per acabar-ho d’arrodonir, una ERC polidubtosa va dient que no pot haver-hi entesa amb Madrid si aquest milexcuses no reconeix el dret a l’autodeterminació per a Catalunya i concedeix l’amnistia per a tots els carallots de l’aixecament incivil fet pel Parlament, ambdues peticions il·legals de mena; i V. Que fer-se l’enfadat per l’espionatge portat a terme contra líders independentistes, sempre amb autorització judicial, pot convertir-se en un pa per avui i gana per a demà, doncs no té recorregut, i menys si abans no es diu a qui va espiar l’independentisme més enllà del genèric periodistes, adversaris i desafectes al règim que volien implantar a la boliviana manera usant els CDR com a milicians. O tots moros o tots cristians. No hi ha res per a celebrar.

Compartir l'article

stats