El bon temps i les esperades relaxacions amb l’eliminació de l’ús de les mascaretes en espais exteriors com a mesura estrella, van ser determinants en l’èxit de la mostra floral Temps de Flors que, segons dades oficials, va registrar 350.000 visitants i un impacte econòmic per a la ciutat de 10 milions d’euros. Bona part d’aquests visitants foren jubilats que sortosament ja no hagueren de caminar dos quilòmetres des de Fontajau per veure les flors perquè va funcionar prou bé la parada dels busos a Pedret, una solució que s’havia plantejat des del primer moment però que un excés de tossuderia no ho va voler reconèixer. Majoritàriament la parla dels visitants era el català però també el castellà i, d’entre els idiomes forans, el dominant fou sens dubte el francès. La ciutat s’havia preparat adequadament, amb els carrers i els racons del Barri Vell nets com una patena i, llevat d’alguna falta ortogràfica (Monastir en lloc de Monestir) a Sant Pere Galligants probablement degut a una influència xava, els indicadors dels recintes, la distribució de planells, la puntualitat en l’obertura dels espais i les atencions dels voluntaris, varen funcionar tots els dies amb una correcció britànica.
Han desaparegut les queixes d’abans quan el bus deixava els avis a Fontajau, però enguany vaig sentir comentaris no gaire amables perquè el recorregut floral oficial incloïa espais molt allunyats del centre. És positiu que es reparteixi joc als barris on s’han pogut veure muntatges prou interessants com el que hi havia a l’avinguda Lluis Pericot, però és evident que el visitant prefereix un entorn monumental ja que la conjunció de pedra i flor li ofereix un doble atractiu malgrat això l’obligui fer llargues cues a llocs icònics com els Banys Àrabs. És possible, és clar, que alguns veïns se sentin perjudicats per les inevitables restriccions de trànsit i mobilitat, però segurament tots ens queixaríem molt més si desaparegués del calendari aquest Temps de Flors que és orgull d’una ciutat que l’ha sabut crear i mantenir durant 67 anys!
Del meu particular recorregut en els darrers dies de la mostra vull destacar el muntatge de les escales de la catedral ideat per Pia Crozet en homenatge al desaparegut poeta i ànima de l’Exposició Josep Tarrés. Era tot un repte treballar aquest espai que sempre ha generat diversitat d’opinions en funció de la poca o molta flor però aquesta vegada sembla que s’ha produït la unanimitat per l’encert de l’equilibri i la composició artística i floral. Els soterranis de la seu eren un recorregut amable, fresc i acollidor, creat amb gust i intenció mentre que un xic més enllà, el claustre, oferia un muntatge que incitava a la reflexió pels efectes d’un canvi climàtic imparable. A Santa Clara, però també al pont de Sant Agustí o l’espai de CaixaBank de plaça Independència tots els muntatges es relacionaven amb una reivindicació compartida del comerç de proximitat, un toc d’atenció oportú després del paisatge de locals tancats a llocs emblemàtics com la Rambla. Al carrer Nou, on també sembla allunyar-se el comerç tradicional, varen optar per un muntatge participat per les escoles de la ciutat.
El meu particular balanç d’aquesta edició es positiu, començant pel magnífic cartell dissenyat per l’alumna Chloe Sierra de l’Institut Santiago Sobrequés i acabant per l’obertura (controlada) dels recintes i llurs muntatges artístics. Una vegada consolidada aquesta mostra floral i atesos els nous aires verds que han començat a circular segons els quals caldrà deixar créixer ufanoses les herbes de les voreres, dels escocells, dels racons i les parets, en endavant i per evitar segures massificacions el mes de maig, a banda d’enviar turistes a les hortes de Santa Eugènia per admirar les tomateres l’Ajuntament tindrà l’opció d’organitzar mostres específiques com ara Temps d’argelagues, Temps d’herbes autòctones, Temps de verd urbà, o Temps de vegetació espontània, amb recorreguts ben planificats al llarg de l’any. Serà bonic, oi?
