El mes de juny de 2016 vaig escriure una carta al president de la Generalitat, Carles Puigdemont, per queixar-me del tracte discriminatori que rebia el Diari de Girona en la concessió de subvencions i contractació d’espais publicitaris per part del Govern català. Li explicava que «aquesta discriminació, com vostè sap, lesiona dos principis fonamentals en una societat democràtica: la llibertat d’expressió i la llibertat de mercat. És evident que el Diari de Girona no pot competir en igualtat de condicions amb El Punt Avui si rep un tracte diferenciat d’unes administracions públiques que, per essència, haurien de ser equitatives». Acabava la carta exposant-li que «no li demano cap tracte de favor. Només la ‘igualtat d’oportunitats’ que vostè citava en l’anunci electoral de CDC de la recent campanya electoral».
Malgrat que feia quasi quatre dècades que ens coneixíem, Puigdemont va fer honor a la seva proverbial covardia i no es va atrevir a contestar la carta. Va derivar la resposta a un càrrec de confiança de tercer nivell, un d’aquests càrrecs desconeguts per a la immensa majoria dels ciutadans, però que fa anys i panys que passen de despatx en despatx amb unes sucoses remuneracions, a canvi de ser servils. Es tractava d’Ignasi Genovès, que llavors, any 2016, era director general de Difusió, càrrec que torna a ocupar des del passat mes de juliol després d’haver passat tres anys per la direcció general de Mitjans de Comunicació. JxCAT i ERC es van intercanviant aquests càrrecs per repartir-se el pastís dels ajuts i les subvencions.
Amb tota la barra del món, i més, Ignasi Genovès es va atrevir a escriure, en una breu carta de resposta, que «es convoca un concurs públic per a l’homologació d’agències de mitjans i són aquestes agències les que planifiquen les campanyes emprant criteris tècnics de difusió de cadascuna de les capçaleres. Convindrà doncs amb mi que no podem posar en dubte la professionalitat i neutralitat d’aquestes agències de mitjans a l’hora de planificar les campanyes que porta a terme la Generalitat de Catalunya». Per això, JxCAT i ERC es barallen, cada cop que s’ha de formar govern, per veure qui es queda la direcció general que s’encarrega dels ajuts als mitjans de comunicació, per l’exquisida neutralitat.
Gairebé havia oblidat aquest intercanvi epistolar, que data de fa sis anys, fins que aquesta setmana he llegit les queixes d’un dels mitjans del Moviment Nacional: Vilaweb. Vicent Partal, el seu director, que l’any 2017 anava de poble en poble a proclamar les benaurances d’una independència que, segons ell, ja la teníem a tocar, ha escrit que «la desproporció entre les xifres que reben unes capçaleres (cita La Vanguardia, El Nacional, l’Ara, el Punt Avui) i unes altres és enorme i no es poden explicar amb criteris purament tècnics. I novament es repeteix aquesta tendència tercermundista que fa que la proximitat política als responsables de torn de la gestió de la publicitat es traduesca en més diners per a ells. Sovint d’una manera que tan sols es pot considerar escandalosa». Renoi, com se les foten entre ells! Dedueixo que a Vicent Partal no li ha anat bé que la direcció general de Difusió hagi tornat a ser controlada per JxCAT. I tampoc es creu la teoria d’Ignasi Genovès sobre la «professionalitat» i la «neutralitat». Fa bé.
És divertit assistir a aquest llançament de punyals. També ho és observar com gairebé ha desaparegut dels principals mitjans de comunicació de Barcelona la notícia de l’accident mortal del tren de Ferrocarrils de la Generalitat (els maquinistes havien avisat que aquell punt no estava en condicions). Ai, si la responsabilitat hagués sigut de Renfe (o sigui d’Espanya). I com algun diari, generosament subvencionat, s’ha passat dies obrint portada amb l’espionatge de «Pegasus» i va ignorar el dels Mossos, sense control judicial, contra polítics i periodistes contraris a la independència amb Puigdemont de president. És l’efecte de la «neutralitat» de les subvencions.
