Quiosc

Diari de Girona

Jordi Bosch

Els parents del Maresme

La part «gironina» de la comarca observa com els temporals es mengen la via del tren i com la N-II perd el seu tradicional sentit per la gratuïtat de l’autopista

la carretera N-II, sense transit al Maresme DdG

No fa massa dies, el Consell Comarcal del Maresme va publicar les conclusions d’un comitè científic, compost per 50 experts, per definir una estratègia amb la que puguin afrontar-se els reptes del canvi climàtic. Un dels experts deia encertadament que «la natura fa la seva feina normal i el canvi climàtic l’accelera». Dit d’una altra manera: hi ha coses, com la via del tren paral·lela a la costa, que són un problema amb canvi climàtic o sense ell, i que a vegades un senzill espigó a certa distància o l’ampliació del port veí canvien els corrents marins. O un temporal d’aquells que només es veuen cada 20 anys acaben provocant una desfeta. Afegim-hi el canvi del clima.

Els ajuntaments de l’Alt Maresme, els més propers al territori gironí, han demanat una actuació per als seus municipis diferent a la resta de la comarca. El passat mes de març, novament, en aquest cas a Santa Susanna, un temporal va descalçar la via del tren que esta físicament sobre la sorra d’una platja que porta dècades retrocedint i veient com el mar li guanya terreny. Un dia un tren acabarà endinsant-se al mar. Periòdicament, el responsable en matèria de costes, que és l’Estat, anuncia un pla d’actuació global que acaba sistemàticament en un calaix. A l’Alt Maresme, a la proximitat sistemàtica de les vies a la platja, s’hi afegeix al pas de la N-II al cantó del mar i de la via. La gratuïtat de l’autopista ha reduït enormement el trànsit per aquesta carretera i per tant és el moment de repensar el seu paper. El que planeja es la hipòtesi de traslladar i soterrar la via i fer de la vella N-II gairebé un passeig. Molt car i complicat.

He titulat parlant dels parents del Maresme en un sentit amistós. En aquest cas de l’Alt Maresme, perquè parents (de família) en tinc al Maresme però més avall, cap a Mataró (germana Isabel, cunyat Amadeu i nebots Oriol i Anna). De fet, quan Carlemany va entrar pel Pirineu va anar baixant fins on va poder i els musulmans el van deixar. Era exactament a la riera de Caldes d’Estrac, també dita Torrentbó. Allà es va instal·lar la «frontera». Temps després el papa Alexandre III va decretar, a l’hora de delimitar les diòcesis, que de la riera cap avall eren «barchilonensis» i de la riera cap amunt «gerundensis», territori doncs del Bisbe de Girona. Això encara és avui exactament així. Les demarcacions polítiques seguiren el ritme de l’Església, pertanyent aquests municipis a les successives vegueries o corregiments de Girona fins la creació de les províncies, fent llavors el tall al Tordera.

En els primers esborranys de la província de Girona hi eren Tordera o Palafolls, però van desaparèixer. Puc explicar que el meu pare, Arseni Bosch, home de futbol, va ser molts anys entrenador del Palafolls Club de Futbol. Jo, que l’acompanyava d’adolescent a molts partits, era testimoni de com en les converses apareixia constantment un desig obsessiu: incorporar-se a la província de Girona. Durant el tripartit, ERC va proposar implantar vegueries canviant els límits provincials actuals per fer-les coincidir. La no-nata vegueria de Girona perdia la Cerdanya i guanyava l’Alt Maresme. La proximitat i connexió d’aquests municipis, avui, amb Girona és real. De fet, la regió sanitària de Girona ja l’inclou i per exemple, de tota la vida els autobusos escolars arriben cada matí des del Maresme a escoles de Girona amb alumnes que hi estudien. Un d’ells, Pere Aragonès, actual president de la Generalitat, des de Pineda fins el Montsessori-Palau. A menys d’un quilòmetre de la riera de Caldes, ja en territori gironí (almenys episcopal) s’hi aixeca des de 1952, quan hi varen arribar els seus pares des de Sils, un dels grans temples de la cuina catalana: l’Hispània de les germanes Paquita i Lola Rexach. Quins pèsols ofegats, mare de Déu senyor!. Als que tenim una edat, se’ns permet recordar quan, amb els nostres pares, anar a Barcelona en cotxe era tota una aventura que ocupava tot el dia. L’autopista només existia entre la capital catalana i Mataró. Per tant, sabíem que de tornada ens tocaria, com al matí, travessar per la N-II tot el Maresme pel mig dels seus pobles, que recitàvem de memòria com a joc. Un recorregut sentimental-culinari i amb «carinyo». Uns es paraven a berenar-sopar a La Quadra de Calella, altres a l’Hostal del Be de Tordera, al Pòsit d’Arenys etc. Parents de l’Alt Maresme!, us esperem amb els braços oberts a la Girona independent.

Compartir l'article

stats