Quiosc

Diari de Girona

Josep Callol

El govern de Girona té un repte

El govern de Girona té un repte POL VALERO

Fa uns mesos, parlant amb un càrrec de l'Ajuntament vaig notar la incomoditat que li suposava haver de fer front a l'obligació de deixar d'utilitzar herbicides com el glifosat, productes que són extraordinàriament eficients, però que tenen l'inconvenient de la toxicitat. El tema el tenia preocupat perquè era conscient que els veïns volen una ciutat on no es vegi una sola herba que no entri dins els cànons de l'estètica -sempre molt personal- i que seria un debat polèmic fos quina fos la solució que s'acordés. La prohibició entra en vigor aquest any perquè Europa així ho ha decidit, just quan en falta només un per a les eleccions municipals i les decisions a escala europea no es prenen en funció dels cicles electorals dels països membres.

El polític va expressar els seus dubtes i estava clar que en aquell moment encara no sabia què faria l'Ajuntament de Girona al respecte. Les xifres que va explicar el regidor de Sostenibilitat, Martí Terés, en un article a Diari de Girona són molt significatives: Girona té trenta-tres mil arbres i uns tres-cents quilòmetres lineals de voreres. Això vol dir moltes hores i personal per controlar que les herbes no creixin i arrancar-les manualment; i en conseqüència una despesa molt més elevada que el sistema de llençar glifosat. Entenc que trobar el resultat de l'equació no ha de ser gens fàcil, com tampoc prendre la decisió. O l'equip de govern augmenta el pressupost per continuar mantenint la ciutat almenys com fins ara o opta per un sistema diferent i nou. És clar, aquest darrer és extraordinàriament arriscat.

Sigui pel fet que la prohibició és imminent o perquè són valents i no temen les conseqüències de l'opinió pública, l'Ajuntament ha anunciat recentment que deixarà créixer les herbes «espontànies» a les voreres i els escocells i ha destinat esforços a explicar que aquest és un model que ja s'està utilitzant en altres ciutats europees com Nantes, París, Gant o Amsterdam i ha volgut deixar clar que el concepte de «males herbes» no és correcte, sinó que són «plantes silvestres urbanes (...) molt ben adaptades a l'entorn urbà, amb necessitats molt ajustades d'aigua i nutrients», segons explicava Terés.

Però sempre hi ha peròs. Els esforços a vegades no són recompensats i esperar que tota la ciutadania compri els arguments, per molt sostenibles i benintencionats que puguin semblar, té un punt d'ingenuïtat. El debat i la polèmica estan servits i algunes associacions de veïns consultades per aquest diari han deixat clar que no veuen bé la decisió de l'Ajuntament i que tenen certs recels perquè no saben quina serà la imatge de la ciutat quan el pla s'executi. Tenen por a un creixement desmesurat de les herbes i no obliden la situació que es va viure durant la pandèmia en diversos espais. A l'altre costat s'hi situa l'Associació de Naturalistes (ANG) que entén perfectament què vol fer l'equip de govern i li dona suport. Està clar que la visió d'uns i altres és absolutament diferent, perquè una part veu els avantatges mediambientals i l'altra els inconvenients de l'estètica i la incomoditat.

Terés i tot l’equip de govern de Junts i ERC tenen un repte crucial si ni volen que la incomprensió es traslladi en pèrdua de suport electoral. Han de demostrar que el sistema escollit no serà tan escandalós com pot semblar i això només es pot corroborar amb fets. En canvi, si la imatge que ha vingut al cap dels veïns crítics amb la decisió es converteix en realitat, estan venuts perquè aquest és un tema extremadament sensible i que sovint es té en compte quan s’emet el vot.  

Compartir l'article

stats