Quiosc

Diari de Girona

Joan Vila

Inflació: com actuar?

L’economia mundial es troba en un moment de canvi important. Dependrà de com es faci la lectura del que passa, i de les coses que han fallat, per trobar la solució adequada per un futur llarg o, pel contrari, caure novament en una altra crisi.

Els economistes tenen el debat sobre si el problema d’ara és una crisi de demanda o d’oferta. Hi ha massa demanda al mercat? Evidentment. La sortida de la pandèmia va fer sobreactuar als bancs centrals, que van injectar en excés massa monetària als mercats. La gent, amb moltes ganes de sortir i consumir, va actuar d’acord amb el moment i les possibilitats financeres. Això va arribar, ai!, de la mà d’un altre problema que va ser la dificultat de l’oferta de subministrar la demanda que hi havia. El trànsit marítim internacional es va bloquejar i la globalització es va aturar, mostrant la manca de resiliència de les economies mundials: els sistemes d’inventari just in time funcionen correctament mentre no hi ha un problema sistèmic. Però quan A és necessari per produir B, i que B és indispensable per produir C, etc., no és difícil entendre que una pertorbació petita pot engendrar conseqüències desmesurades.

L’excés de demanda acompanyat de la dificultat d’engegar l’economia global (i la guerra) han estat els elements clau per provocar la crisi d’inflació que ara patim. La primera pregunta que ens hem de fer és si serà possible el retorn a la normalitat global, i quan temps necessitarà. Per la història recent sembla que una crisi logística marítima s’ha de poder resoldre en un temps prudencial. Però, si no hi ha prou vaixells, quants anys ens cal per fabricar-ne de nous i operatius? Dos, tres anys? Per altre costat hi ha el cas de Xina, la baula clau en aquella política just in time. Xina ha entrat novament en un nou episodi pandèmic i la frenada de la seva economia ja és superior a la de l’any 2020. La sospita és que el problema no és només pandèmic, que la seva vacuna no funciona massa bé, sinó també econòmic, amb una crisi immobiliària de la magnitud que occident va tenir el 2008 que fa que la seva economia hagi de patir un període de recessió. O altres qüestions que desconeixem.

El cas és que l’oferta mundial és incapaç de satisfer una demanda desbocada, fet que es tradueix en una manca de matèries primeres total i a un augment de preus no vist des dels anys 70. Si la hipòtesi és que això té una durada de dos o tres anys, caldrà adaptar l’economia a aquest fet. Una acció clàssica de la política monetària és la d’apujar interessos del diner, així la gent retrau consum per posar diners en actius que donin interessos, siguin financers o immobiliaris. D’aquesta manera, a més de la baixada de crèdits dels bancs, es detreu diner del consum i poc a poc s’equilibra la demanda amb l’oferta. Però augmentar el preu del diner i frenar el deute va contra una de les coses que ha de fer l’oferta, que és créixer en producció per equilibrar la demanda.

Per totes aquestes coses podria ser que l’augment generalitzat de tipus d’interès sigui un remei pitjor que el mal. Si reduïm l’oferta a mesura que reduïm la demanda crearem atur important. Estem davant un fenomen que mai havíem conegut, per la qual cosa no tenim història del que pot passar segons les accions que es facin. Necessitem polítiques estructurals i pressupostàries amb l’objectiu de desbloquejar els colls d’ampolla del costat de l’oferta al mateix temps que s’ha de permetre al ciutadà continuar la seva vida.

Les polítiques de pujada lleu de tipus d’interès s’han d’acompanyar d’ajudes als col·lectius amb dificultats amb bons per alimentació, bons per electricitat i bons per transport públic. Pel costat de l’oferta cal que els ajuts a la millora de la producció més eficient, amb menys matèries primeres sigui l’objectiu principal. Espanya ha consumit el primer any d’ajut dels fons europeus Next Generation en empreses i institucions públiques que no tenen res a veure amb la millora de l’oferta. Per això és important entendre bé quins han de ser els objectius del moment. No cal construir més voravies, ni AVEs que no transportin ningú. Cal invertir en rodalies, en transport de mercaderies per ferrocarril, en rehabilitació d’habitatges, en energia renovable massiva, en cotxe elèctric autònom per taxi, en bomba de calor, en proteïna no animal, en emmagatzemament d’electricitat, en generació de gas renovable, en nova química d’hidrogen, en farmacèutica, en sanitat, en ensenyament (tant en formació professional com en augmentar l’excel·lència de les universitats), en millores d’eficiència en processos industrials... L’objectiu avui no és invertir en crear treball, perquè aquest no és el problema, no cal crear més treball de funcionaris, el que cal és fer possible que no hi hagi tanta administració, automatitzant tant com es pugui la tramitació de permisos, sense necessitar la subjectivitat i la passivitat dels funcionaris.

L’objectiu per sortir de la crisi en la que entrem és el de crear una economia més eficient, menys depenent de matèries primeres, més resilient, amb mercats més locals (escala europea), sense inventaris just in time, i això demana fer les coses de forma diferent, modernitzant l’administració, invertint en els processos industrials, enfocant l’ensenyament per tenir treballadors amb més capacitats tècniques i intel·lectuals, modificant la logística de persones i productes... en fi, per fer una economia i una societat més eficients. Per això el clam que hem de fer als polítics ha de ser: desinvertiu en funcionaris de burocràcia, no invertiu en infraestructures que no aportin eficiència, invertiu sempre amb la justificació econòmica del retorn de la inversió, ajudeu als ciutadans que tinguin problemes per sobreviure, ajudeu-los a invertir en els seus habitatges i poseu línies de crèdit i ajudes importants perquè es desenvolupin tecnologies eficients. Hi va el futur dels fills i nets.

Compartir l'article

stats