Quiosc

Diari de Girona

Beatriz Silva

Beatriz Silva

Beatriz Silva

Pobresa infantil i prioritats

Fa uns dies, la Plataforma d’Infància de Catalunya, la Pincat, va presentar al Parlament un estudi sobre la situació de la infància en àmbits molt diversos com són la salut, l’educació, la discapacitat o l’accés a l’alimentació. Les dades recollides per les entitats que atenen els infants catalans en situació de més vulnerabilitat no són exhaustives però serveixen, mancant les xifres que hauria de proporcionar el propi govern, per dibuixar una radiografia de la situació en què es troba la nostra infància després de la pandèmia.

Ens expliquen, per exemple, que en una societat on l’accés a Internet s’ha tornat imprescindible, la canalla d’entre 10 i 15 anys de famílies amb menys recursos no hi té accés, o el té més restringit, cosa que en dificulta la inclusió social, educativa i també el seu futur laboral. Tampoc no participen amb normalitat en activitats extraescolars ni d’oci educatiu, indispensables per al desenvolupament i l’èxit escolar. Ens diuen que els nens i les nenes de famílies més vulnerables s’incorporen més tard a l’escolarització, l’abandonen abans i repeteixen tres vegades més, evidenciant la manca d’inversió pública per combatre la desigualtat educativa però també la segregació escolar, una de les grans assignatures pendents del sistema educatiu català.

Les dades constaten també que les llars amb fills i filles a càrrec pateixen més la pobresa que la resta de la població, sobretot en el cas de les famílies monomarentals on les taxes de pobresa s’alcen fins al 40%. També que al 5% de les llars catalanes hi ha un menor d’edat amb algun tipus de discapacitat però no hi ha recursos per atendre tothom i els que hi ha disminueixen a mesura que avança l’escolarització.

Potser la dada més sagnant i que reflecteix millor la gravetat de la situació és que el 18% dels infants d’entre 0 i 14 anys atesos per les entitats de la Pincat presenta un infrapès del 7% en relació a la mitjana. Una xifra que reflecteix que en un territori com Catalunya, amb nivells de riquesa equivalents a les regions riques de l’Europa occidental, hi ha milers de nens i nenes que no mengen prou perquè les seves famílies no s’ho poden permetre i no hi ha polítiques públiques que donin resposta a una cosa tan bàsica com és l’alimentació infantil.

Des de fa anys Catalunya viu immersa en una dinàmica on tot allò que és essencial per al manteniment de la vida, la salut, l’educació, els serveis socials, ha passat a un segon pla. Les retallades del govern d’Artur Mas, que duren més d’una dècada, no s’han arribat mai a revertir i la situació de la infància i l’adolescència, que ja era crítica abans de la pandèmia, ha empitjorat al punt que un 34% dels infants a Catalunya viuen sota el nivell de la pobresa.

En un article amb motiu de les conseqüències de la crisi econòmica del 2008, el professor de la Universitat de Saragossa Pau Mari-Klose alertava de les conseqüències de créixer en una llar amb baixos nivells de renda. Ens deia que es tradueix en habitatges precaris, nutrició inadequada i moltes situacions que afecten les competències cognitives i determinen a la vida adulta tenir pitjor salut, dificultats d’accés a la feina i, fins i tot, més probabilitat d’acabar a la presó. Ens recordava que tot això no només té repercussions individuals, sinó que suposa un llast per al dinamisme econòmic i erosiona les bases del benestar d’una societat.

Ha arribat una altra crisi econòmica i la infància continua sense ser prioritat a Catalunya. Combatre la pobresa infantil i treballar per la igualtat d’oportunitats no és només una qüestió ètica que cal abordar perquè estem obligats a garantir els drets de la infància. També és una qüestió econòmica, perquè si volem tenir un futur millor necessitem que les mancances dels nostres infants i adolescents no es converteixin en situacions d’injustícia que projectin els efectes d’aquesta crisi durant moltes dècades.

Compartir l'article

stats