Recentment tornava d’Aragó, on per cert es veuen molins de vent (a l’entrar a Catalunya ja no tens aquesta «molèstia»...) i em preguntava, en relació a l’any passat, com havia crescut l’extensió de camps de colza. Tot molt florit, groc i maco visualment (cap «molèstia», òbviament). Però ja travessant Catalunya, la meva sorpresa es encara més aguda i patent, doncs el creixement i extensió es encara més espectacular. I arribant a Girona, brutal!
Alguna cosa està passant (l’any passat ja ho vaig copsar, però no li vaig donar importància) i tirant del fil, més ràpidament del que creia, tot va encaixant. Resulta que, a la pagesia propietària de camps, li resulta més rendible plantar i conrear colza que altres cultius tradicionals, com blat, civada, etc., que pel que sembla no necessitem (?!), o es treballa a pèrdues (us sona aquesta frase?) o simplement els importem de fora, que per això tenim un Govern que segueix apostant per la globalització, mentre s’omple la boca de «sobiranisme», no com França que la tenim ben a prop, o Portugal (dos països tan occidentals com nosaltres, però que tenen clar que el menjar és un sector estratègic clau de la seva economia). No cal ser gaire crític ni analista per arribar a la conclusió que aquesta sort de monocultiu en el que s’estan convertint algunes comarques, ni és bona pel país, ni per la pròpia pagesia. Tot monocultiu acaba morint d’èxit.
Resulta que una de les raons d’aquest creixement és l’augment de la demanda de biocombustibles (i pinso). I que paga millor la indústria dels biocombustibles i per extensió l’automoció i els agroquímics. Com també és més rendible canviar a instal·lacions d’horts o parcs solars (veure «Alcarràs», tot i que projectar aquest cas, en general i utilitzar-ho com a munició contra les renovables, és pervers). O com ja es va fer els anys 60 i 70 amb el turisme, on pagesos i pescadors es venien les seves terres; res de nou, sota el Sol. O com es segueix fent encara ara amb Airbnb.
El problema ve donat quan és la iniciativa privada al no haver-hi iniciativa pública, la que està acabant de delmar, el poc que queda del camp, extensiu a la pesca. Que no ens vingui ningú a dir, o a insinuar, que la desaparició de pagesos (o pescadors), és fruit del progrés, la dictadura dels mercats i enemics exteriors. El problema el tenim dins, a l’interior, quan al ser tan neoliberals, on la millor política agrícola o pesquera, és no tenir-ne (com la industrial), deixem que sigui el propi mercat el que s’autorreguli encara que sigui a costa de la seva desaparició. No ens queixem després. Altra cosa és la reivindicació organitzada, sindical i creïble (tirar els préssecs contra una paret o la llet a terra, queda «estètic» i diu molt on estem).
Per acabar-ho de reblar, com resulta que fruit de la guerra d’Ucraïna, està col·lapsant el comerç i distribució de gra i cereals de Rússia i Ucraïna, ja estem començant a pagar més car el pa, cereals, pasta, oli, etc., doncs depenem cada vegada més de l’exterior a l’estar tan globalitzats.
Això ens porta a una altra realitat emergent any rere any, i són les pèrdues mil milionàries per episodis meteorològics extrems i sequeres persistents, que fa anys estan impactant a l’agricultura i on ningú (o pocs) diu res al respecte, com si fos una fatalitat divina, que ha de suportar estoicament la pagesia que queda. Tot plegat va incidint gradualment en un augment de preus i de la inflació, que ens està portant a una tempesta perfecta.
Però com dic, el més punyent, és que sent un país deficitari en matèries primeres, ho apostem tot a la colza, que s’exporta en un 90-95% a l’exterior, i quan més se’n conrea més depenem del gra i cereals de tercers, que aviat no seran Rússia ni Ucraïna, per la guerra. Índia tampoc, on fruit d’una canícula infernal ha tancat la seva exportació. En fi, molt parlar de que depenem dels combustibles fòssils russos i al que pas que anem, haurem de pagar el pa i la pasta a preu d’or. I està per veure, com acabarà el preu de l’energia.
Pot ser cal cridar l’atenció sobre la demarcació de Girona, on ja es conrea més de la meitat de la colza de Catalunya, on més es segueix conreant el monocultiu turístic i on més depenem energèticament (i de llarg) dels combustibles fòssils. Atès la crisi que s’acosta fruit de la guerra i ja d’abans de la guerra, aquestes tres línies de dependència ens portaran a un abisme que deixo a imaginar a Santiago Niño-Becerra.
En qualsevol cas és lamentable, que mentre està succeint això i ens estem quedant nus en sobirania alimentària i energètica, les grans polèmiques i les alarmes socials a Catalunya, tinguin a veure amb «problemes» que sols interessen a la classe política, de caràcter binari, simbòlic, identitari. Molta atenció amb les coses del menjar, i en l’afartament de la gent amb la política, on ja arriba a un 90% la població que està cansada de tan espectacle. I recordar la piràmide de necessitats de Abraham Maslow: primer el menjar, després l’aixopluc (atenció a la factura energètica), i per últim la identitat (la de gènere, inclosa).
