Divendres 13 de maig. Estrena d’Un nou món, l’últim film del director Stéfane Brizé, que tanca la trilogia sobre el món del treball que va iniciar amb La Ley del mercado, i va continuar amb En guerra.
Unes 14 o 15 persones en una petita sala, la pel·lícula en versió original i amb subtítols. Públic sènior, amb alguna incrustació de mitjana edat, que sens dubte sabia (sabíem) que anava (anàvem) a veure una pel·lícula dura, ja que la seva presentació, amb anterioritat, al Festival de Venècia de 2021, havia deixat clar que el seu director tornava sobre la dura realitat de la vida laboral, ara des de la perspectiva d’un executiu que ha d’aplicar, als centres de treball francesos que dirigeix, els criteris de «rendibilitat i competitivitat» fixats per la direcció nord-americana, alhora que comprova com la seva vida familiar s’ensorra com a conseqüència de la tensió laboral quotidiana i que fa oblidar tot allò que no siguin les xifres i els resultats.
Ningú va aplaudir quan va acabar la pel·lícula. Un lògic silenci es va mantenir a la sala mentre coneixíem tots els actors i actrius, i tot el personal, que havien participat al film, a més del ja prou conegut protagonista de les tres cintes cinematogràfiques, Vincent Lindon, i de la seva, trista i turmentada, esposa Sandrine Kimberlain. Si a més, òbviament, del seu protagonista principal, hagués de ressaltar la importància d’alguna o algun altre, ho faria amb la directora a França del grup empresarial, paper que assumeix perfectament Marie Drucker i que reflecteix amb nitidesa què és allò que s’ha de perseguir, el sistema econòmic capitalista «dur», per una empresa o grup empresarial, amb un llenguatge on no hi ha cap lloc per a paraules «amb sensibilitat», ja que totes són per als «resultats», la «competitivitat», la «maximització de beneficis» (encara que, això sí, acompanyat d’un «pla social» o de «recol·locació», obligatòriament en empreses de més de 50 persones treballadores).
Era convenient i necessari conèixer el parer del mateix director sobre allò que desitjava transmetre a la pel·lícula. El trobem en una entrevista publicada el mateix dia 13 al diari Público. A una de les preguntes formulades, en concret la de «Al mercat i l’univers empresarial i laboral, quin és el problema més gran al qual ens enfrontem?», respon amb tota claredat: «Totes i cadascuna de les pel·lícules que estic fent em remeten a la necessitat que la política i la llei ens protegeixin del mercat». Però què hem vist? Any rere any, inexorablement, la de «hem vist la tràgica desaparició de la política enfosquida per les grans corporacions. Això ha passat de manera lenta però segura, amb el temps. I aquest, crec, és l’aspecte més tràgic del món tal com el coneixem avui».
Què ha dit la crítica del film? Doncs, com sempre, cada analista posa l’accent al punt o punts que li han semblat més rellevants, des de la duresa amb què l’autor segueix disseccionant el món del treball, ara des de la mirada d’un executiu al qual només demanen resultats i que s’oblidi del tracte cordial amb els «recursos humans» dels centres de treball la direcció dels quals assumeix (abans, recordo, s’anomenaven treballadors i treballadores) ja que en qualsevol moment és, caldrà, incrementar la producció, davant el risc de deslocalització, amb menor nombre de persones treballadores, o dit d’una altra forma, haurà de procedir a efectuar un acomiadament col·lectiu per a «ser més competitius», sent realment impressionant una breu part de la pel·lícula on es decideix quin treballador o treballadora és el o la més prescindible i per tant ser carn de canó de l’acomiadament.
No és menys impactant, i totalment ajustada al meu parer a la vida real, la reunió de diversos directors en què, davant d’una proposta del protagonista de reduir els bons i les primes de les i els alts càrrecs per resoldre el problema de la necessària reducció de costos, rep les respostes (menys una) que cap no està disposat a sacrificar en benefici de l’empresa (o més exactament de la seva direcció i accionistes) tot l’esforç realitzat durant molts anys, i més quan ja són a prop de la jubilació.
Bastants dels continguts de la pel·lícula, tot i que fa referència a la realitat francesa, són perfectament extrapolables a l’espanyola. Per posar exemples clars i directes: quines són les causes que poden justificar un acomiadament col·lectiu; com es planifica la reducció de personal per la direcció de l’empresa; com s’amaga a la representació del personal fins que es comunica oficialment; quins criteris són presos en consideració per seleccionar el personal que es desactivarà (= acomiadar); de quina manera es planteja per la direcció la negociació amb els sindicats i es valora (o menysprea) el paper dels seus dirigents...; en fi, moltes qüestions que apareixen reflectides a la pel·lícula i que els que negocien, tant des de la part empresarial com de la sindical, coneixen perfectament que ocorren en la realitat.
Aquí els deixo aquestes notes, perquè qui s’animi a «passar una estona» no excessivament agradable, vagi a veure la pel·lícula, que més endavant pot ser objecte de debat a cinefòrums de centres educatius. Sortiria guanyant la connexió, i els seus límits, entre el coneixement de la vida laboral que apareix a les normes i la vida laboral real que es dona als centres de treball.
