Quiosc

Diari de Girona

Jordi Molet

Un any de turbulències

No ha estat un any de «Pau i treva», sinó un període ple d’hostilitats en tots els àmbits governamentals. El president Pere Aragonès ha hagut de fer equilibris per mantenir la continuïtat del seu govern i aïllar-lo del soroll extern que l’ha martellejat contínuament.

Si alguna cosa ha quedat clara en aquests primers dotze mesos de govern és que els dos socis que el formen –ERC i JxCat– es tenen desconfiança mútua. Des de dins del govern es mantenen les formes, però els seus respectius grups parlamentaris no paren de fer-se retrets i de demostrar que tenen projectes polítics diferents.

La majoria independentista dita del 52% ha demostrat que no es poden sumar pomes i peres, encara que tot sigui fruita, perquè les pomes són pomes i les peres són peres. El mateix passa amb ERC i JxCat que tenen plantejaments ideològics diferents i que tampoc coincideixen en l’estratègia a seguir. El suport al govern del PSOE per part d’ERC és criticat per JxCat i la famosa i inexistent taula de diàleg simbolitza la divisió entre uns i altres per arribar a acords amb l’Estat.

Les diferències entre els dos grups es veuen contínuament, però on es va notar més va ser amb l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat. ERC va negociar l’abstenció amb en Comú Podem, perquè no comptaven amb el suport de la CUP, i el diputat Joan Canadell, de JxCat, va acusar ERC d’haver pactat a canvi d’estabilitat a l’Ajuntament de Barcelona i al govern espanyol. Les paraules de Canadell semblaven més d’algú que estigués a l’oposició que no pas d’un soci de govern. En plena sessió es va veure com el president Pere Aragonès comentava la seva perplexitat al vicepresident, Jordi Puigneró, de JxCat, perquè no oblidem que l’aprovació dels pressupostos era una prioritat per tot el govern i, per tant, havien de buscar complicitats allà on poguessin.

Justament, la posició de la CUP és un dels altres dels elements que fan més líquida la majoria dita del 52%. Aquest grup ja no és el soci parlamentari que va dir sí a la investidura de Pere Aragonès, perquè ara mateix no se’ls ha tingut en compte ni en la negociació de la nova llei del català.

D’altra banda, ERC manté una bicefàlia a l’estil del PNB. Per una banda hi ha Oriol Junqueras que lidera el partit i, per una altra, Pere Aragonès que presideix el govern. Però a diferència dels bascos, aquí tothom sap que si Junqueras no estigués inhabilitat, seria ell qui presidiria el govern de la Generalitat, en lloc de Pere Aragonès, amb la qual cosa, l’actual inquilí de la plaça de Sant Jaume es troba que té un govern amb peus de fang, perquè el formen dos partits que no s’avenen i, a més, no és cap secret que el seu lideratge és fruit de la inhabilitació del president del seu partit.

Tot i les turbulències, Aragonès ha demostrat que té mà esquerra; que sap marcar els temps per resoldre els conflictes, que té un estil propi de governar i que no és un president vicari, com alguns suposaven que seria. Però és evident que no tindrà fàcil mantenir el govern cohesionat i continuar alimentant el miratge de la majoria independentista del 52%, perquè a mesura que s’acostin nous cicles electorals s’accentuaran les diferències de criteri entre els grups que van elegir-lo president. I si a tot això hi afegim conflictes com el de Pegasus o la no convocatòria de la taula de diàleg, ens podem trobar, en algun moment, amb una crisi que faci inviable la continuïtat de l’actual govern de la Generalitat i s’hagin d’explorar altres combinacions per tal de formalitzar un govern que tingui prou estabilitat parlamentària. I tot això, si passa, suposarà el fracàs de la «unitat» dels partits independentistes.

Compartir l'article

stats