Quiosc

Diari de Girona

Jordi Costa Subirós

Els que no estimen els llibres

La millor promoció que pot tenir un llibre és que hi hagi algú que no vulgui que es llegeixi. Una toga s’encaparra que la seva lectura pot ser il·lícita, un escamot del ministeri de la veritat, o l’amenaça d’un artefacte explosiu. Si en altres circumstàncies el llibre hagués fet entrada en societat discretament, la polseguera aixecada per tanta ferradura provoca que a molta gent se li desperti la curiositat i corri a comprar-lo. Raó per la qual em semblà una idea genial que l’editorial del llibre Nadie nace con el sexo equivocado haguessin preparat abans de la presentació una performance en què un actors impedien l’acte fent-se passar pel col·lectiu LGTBI. La majoria de diaris es varen creure que l’exhibició d’histerisme i intolerància anava de veres. Però jo em vaig dir no pot ser. Impossible. La gent LGTBI són bona gent, tenen obertura de mires i ningú els ha de donar lliçons de tolerància. Segur que a hores d’ara es deuen haver entaulat amb els autors del llibre per a un intercanvi d’opinions.

No sempre és una bona notícia que un llibre irriti l’integrisme. Penseu en Salman Rushdie i els seus Versicles satànics. L’aiatol·là Khomeini considerà que havia blasfemat contra l’Islam, l’acusà de pecat d’apostasia i dictà una fàtua contra l’escriptor. O les manifestacions virulentes per part de l’Islam radical a propòsit d’unes caricatures que publicà el diari danès Jyllands Posten que en un exemplar anomenat Mahomet débordé par les integristes havia tret a Mahona de portada declarant: «és dur ser estimat per idiotes». Pitjor ho patí la revista satírica Charlie Hebdo amb dotze morts per unes caricatures de Mahoma considerades blasfemes. Obro parèntesi. Sabeu que vol dir Aniconisme? En algunes cultures, la prohibició de representar amb icones o amb imatges divinitats, profetes o líders religiosos. Ho deixà dit Wittgenstein: «d’allò que no es pot parlar millor guardar-ne silenci». Tanco parèntesi. Els més granats recordaran l’atemptat en plena transició a El Papus. Revista satírica i neurastènica, amb un paquet bomba i reivindicat per la Triple A: Aliança Apostòlica Anticomunista. Qui no recorda la pila de llibres «degenerats» cremats pels nazis i els escriptors purgats per l’stalinisme. O l’atracció que exercia Perpinyà per als amants del món literari i audiovisual durant l’apagada del franquisme.

Cada vegada que se saboteja la publicació d’un llibre s’aixeca un monument als qui idolatren les seves idees i repudien la dels altres. Cada vegada que algú es pren la potestat de jutjar un llibre i enviar-lo a la trituradora evoca amb nostàlgia el Index Librorum Prohibitorum de la santa Inquisició. Estic segur que la gent LGTBI tenen escrit en un post it enganxat al frigorífic les paraules de Voltaire –citades mil vegades i oblidades moltíssimes més– «no estic d’acord amb el que dius, però defensaré amb la vida que ho puguis dir». Els autors de Nadie nace con un cuerpo equivocado sostenen que és l’ull de la comadrona qui endossa el gènere al recent nascut. No neguen que hi hagi persones que no s’identifiquin amb el seu gènere ni que l’objecte del seu desig sexual no es correspongui segons l’ortodòxia sexual. Sostenen que el gènere, ens agradi o no, ens acompanyarà fins a la tomba. Quant equivocats estan i quant equivocat ha estat un servidor. Tota la vida havia cregut que la genètica, l’embriologia, el paper de les hormones, tenien alguna cosa a dir en la formació del gènere i en l’orientació del desig sexual, i ara gràcies al col·lectiu LGTBI i la teoria queer sabem que aquesta vida és un riu on tot flueix sense que el gènere i el sexe siguin una excepció.

Compartir l'article

stats