Quiosc

Diari de Girona

Salvador Sostres

L’onada quan torni

Jaume Giró ha fet aflorar una xifra pel que es veu insòlita de diners que teníem fora i diu que vol i sap com fer una banca privada. Després de tants anys aconsellant els seus amics en la intimitat sobre com organitzar la seva economia discreta, que ara els faci aflorar és clavar-los una daga. Alguns dels afectats, que per motius evidents no poden queixar-se, se senten utilitzats i traïts, uns sentiments que d’altra banda estan molt de moda. Pel que fa a la banca pública que Giró accepta de crear, i que a més a més diu que sap com fer-ho, resulta una contradicció flagrant amb el que ha après durant tants anys treballant a La Caixa, i no perquè sigui una traïció, en aquest cas concret, sinó perquè ell és el primer que sap on condueixen aquests experiments col·lectivistes, i el mal que fan a l’economia i les famílies. Només hi ha una explicació. Giró vol ser president de la Generalitat a qualsevol preu i està fent mèrits. Aparatosos mèrits davant de tothom, fent-se el mec independentista –i militant– a Junts, i fent-se l’esquerrós per si algun dia necessita els vots de la CUP o Comuns. Sense cap escrúpol, ni cap dissimulació, el paó desplega les plomes per cridar l’atenció. És l’escola Madí, Antich, Giró. És divertit fer-ne befa però encara és més increïble com se n’han rigut ells, de nosaltres, perquè malgrat la grolleria, i la vulgaritat, ha estat una escola que els ha dut a perdre totes les coses importants, però també a poder arrambar sense pietat, i aquí els tenim, traient encara el cap.

Salvador Illa, que també vol ser president de la Generalitat, amb la diferència que ell ho ha explicat, s’ha presentat a unes eleccions, i les ha guanyades, ha pactat la llei del català amb Junts, Esquerra i Comuns. Aquest és el seu camí. Situar el PSC en els grans consensos de la política catalana, li agradin més o menys. Amb diferents graus d’incomoditat, Illa no es vanta de res ni fa cap escarafall i simplement allisa i asfalta la carretera que l’ha de dur a Palau. La seva estratègia és procurar que no hi hagi ni un sol català que no pugui votar-lo si pel que sigui sent que els altres partits que abans votava l’han defraudat. Illa no és un presumit, ni un pedant, ni vol fer mèrits, ni crec que si els volgués fer li sortissin gaire. Illa entén la política catalana, i sap diferenciar entre allò que ell voldria que fos i la realitat. És més tímid que Giró i té més sentit del ridícul. A tots ens agrada fer bé les coses, i guanyar, i a Illa també, però a diferència del conseller, no té la urgència d’haver de demostrar res a ningú ni la necessitat de fer el mec amb els seus amics, amb la seva família, o al seu partit. Illa ha estat ministre i ho ha volgut deixar de ser perquè creu que és un honor encara més alt ser el president de la Generalitat. A Jaume Giró el van treure de La Caixa i necessita demostrar que encara és algú, encara que sigui amb un càrrec que ell creu de consolació en comparació amb el que tenia, i que només el vol per vantar-se’n, i si pot, per venjar-se de la seva antiga casa.

Aragonès és el president, que intenta no fer res per no molestar, la qual cosa és sempre d’agrair en un governant. D’altra banda, per satisfer els excitats de l’estelada, es veu obligat a fer unes gesticulacions que no guarden proporció amb el seu caràcter, ni tan sols amb la seva esma, i de tant forçades li queden sempre ridícules, i és una llàstima. No és una mala persona ni és fàcil el que intenta fer, i per sempre li haurem d’agrair que ens hagi tornar l’aigua tèbia i una certa calma. La vergonya que com a catalans hem de passar amb ell és molt menor que la que havíem de patir amb Quim Torra. Però per nobles que siguin les atencions d’una persona, després hi ha uns components que difícilment s’aprenen o es corregeixen, i Pere Aragonès té la desgràcia de semblar un nen amb barba com de broma. Les ulleres també són un desastre, les gesticulacions ja hem dit que tampoc són les encertades i quan llavors el veus amunt i avall amb vestit i corbata sembla un nen ja ganàpia, amic que fuma del Pinotxo, però de poble, de conversió tardana i que va a fer la Primera Comunió quan ja s’afaita.

Ara a Madrid odien l’Illa perquè diuen que és independentista i vol prohibir el castellà a les escoles. Illa sap que la principal comèdia del catalanisme és la immersió lingüística i és perfectament lògic que hagi volgut ser al pastís. Primer perquè sap que la immersió és efectivament comèdia, i també que aquest últim acord és comèdia i que al final s’haurà de fer el que digui la Justícia. Després, perquè participant d’aquest consens sap que s’evita vot de càstig, i en la delirant dialèctica patriòtica, molts catalanistes farts dels independentistes el podran votar sense creure que voten «contra Catalunya». Així també es guanyen les eleccions. De fet, només així es guanyen les eleccions a Catalunya. Cal dir també que ni Madrid ni els diaris de Madrid voten a les eleccions al Parlament. Té el suport de Pedro Sánchez, tot i que probablement ja no serà president quan Aragonès convoqui. Encara sobre Madrid, en alguns cercles de l’Estat Giró és vist com una esperança blanca per a la moderació de tot plegat. Són els cercles que van dir que l’1 d’octubre no existiria i que no van trobar cap urna. Els principals enemics del conseller són dins del seu partit, amb Laura Borràs al capdavant. El president Puigdemont no tant, però pensa d’ell «el que el Sostres escriu als seus articles», segons li ha dit a un amic en comú.

Aragonès espera que els dies passin i que no passi res més. Inèrcia i calma. I que l’onada quan torni li deixi a la platja una petxina bonica i blanca en lloc d’una gavina cadàver.

Compartir l'article

stats