Quiosc

Diari de Girona

Pau Canaleta

Les crisis i la política

La generació nascuda a finals del segle passat és una generació que no coneix res més que crisi. El canvi d’era que va suposar l’atac a les torres bessones just a l’inici d’aquest segle, la crisi econòmica de l’any 2008, el procés, la crisi de la pandèmia del 2020-21 i finalment, la crisi inflacionista, de matèries primeres i l’energia del 2022 paral·lela a la guerra d’Ucraïna. Poques generacions han tingut tantes crisis en tan poc de temps. La diferència amb les crisis anteriors ha estat el fet de pertànyer a la Unió Europea que ha mitigat molts dels efectes que s’haurien produït si no forméssim part d’aquesta unió política i econòmica. No em vull ni imaginar els efectes de qualsevol d’aquestes crisis sense el «paraigües» de la Unió Europea.

Tots aquests vint-i-dos anys convulsos han anat acompanyats d’un distanciament de la ciutadania d’aquelles organitzacions que estructuraven la societat: l’església, els sindicats i, sobretot, els partits polítics. Tot va començar als anys noranta del segle passat. L’estabilitat econòmica i social dels anys noranta feia pensar que el progrés era inevitable i que s’havia deixat enrera les crisis sistèmiques. L’eufòria de la Barcelona olímpica i el creixement econòmic feien presagiar un futur que només podia ser millor. No és casual que en aquells anys Francis Fukuyama triomfés amb el seu llibre El final de la història, en el qual descrivia un món on el capitalisme havia guanyat i desapareixien els conflictes globals. L’atac a les torres bessones, l’11 de setembre del 2001, va fer esclatar aquesta «bombolla».

Com comentava, eren anys on els partits polítics tenien molt de pes en la societat, on hi havia governants forts que governaven durant molts anys. Jordi Pujol, Helmut Kohl, Bill Clinton. Tot això salta pels aires al 2001 però la trencadissa cristal·litza amb la crisi del 2008. La crisi econòmica provocada amb l’esclat de la bombolla immobiliària és el moment de no retorn per entendre el que ha passat i on ens trobem avui en dia. Són les conseqüències d’aquesta crisi i l’impacte que té en bona part de la ciutadania el que fa saltar pels aires el mapa polític. Aquí i arreu. S’intensifica el distanciament entre les institucions i la ciutadania, els partits polítics tradicionals perden la seva hegemonia, apareixen nous partits, sorgeixen lideratges nous no provinents de les estructures polítiques i s’imposa el tacticisme en política.

Fins aquest període 2001-2008, la política tenia uns temps lents i l’estabilitat era predominant en la lògica política. Els mandats s’acabaven quan tocava i el dia a dia polític era molt més monòton. Fruit d’aquest distanciament entre societat i partits polítics, d’aquests canvis vinculats a la crisi, que signifiquen la irrupció de nous partits i nous lideratges, però també de l’aparició de les xarxes socials i la imposició del curt-terminisme, l’estratègia política deixa pas al tacticisme.

Des de llavors, l’estabilitat desapareix i més enllà del populisme, l’altre factor clau és el triomf el curt-terminisme. Només es prenen decisions pensant en el gir de guió, en la victòria immediata, en el titular. Tàctica. A partir d’aquí, els mandats es van reduint. Si bé abans del nou segle, els mandats tenien una durada de quatre anys, de mica en mica es van reduint fins arribar a una mitjana de menys de dos anys per legislatura. Si ja és difícil tirar endavant projectes amb lesgislatures de quatre anys, amb un o dos anys és impossible. Òbviament, els lideratges també es cremen amb molta facilitat. En els darrers deu anys, tant en la política internacional, espanyola com catalana han tingut molts lideratges, i d’una durada molt curta.

Aquesta és la foto que tenim avui. I aquesta és la política que hem tingut en aquest segle, però especialment en els darrers dotze anys. Uns anys immersos en populisme, demagòcia, tacticisme i polarització.

Comença a haver-hi petits indicis que ja estem deixant enrera aquesta etapa i que es torna a una certa normalitat en política malgrat les crisis permanents. Els governs de coalició aguanten més enllà de les legítimes discrepàncies, les oposicions entenen que han de ser constructives i hi ha una evident voluntat d’almenys en el terreny de les legislatures, acabar-les fins al final. Sembla poca cosa però és el mínim exigible per poder tornar a un escenari que permeti generar una certa estabilitat. El repte de relligar la política amb la ciutadania ho veig més difícil. En els propers mesos veurem si la cosa realment va per aquí o és simplement un miratge.

Compartir l'article

stats