Quiosc

Diari de Girona

Fa un temps que no sintonitzo del tot amb el meu país ni amb una part del meu entorn proper. Últimament, ni l’un ni l’altre m’acaben de fer el pes i així ho he manifestat en més d’una ocasió a amics i coneguts. En resum, Catalunya, el país, que estimo i que sempre m’he sentit meu sense necessitat de qüestionar-me per què, cada cop em sedueix menys. Em preocupa com ha evolucionat els darrers anys una part sustantiva de la societat catalana. Aquest sentiment l’expresso sempre que escau tant amb paraules com en actitud i l’he manifestat també en algun dels escrits que ocasionalment publico en aquest diari. Un impuls que no m’agrada i pel qual no tinc predisposició però que no ho puc evitar. Aquesta incomoditat no volguda me la provoca, bàsicament, l’onada d’entotsolament narcisista que ens ha portat el malaventurat procés. Em desagrada la profusió de queixes ploramiques que de manera reiterada llegim o escoltem en els mitjans de comunicació o en converses socials. Lamentacions del tipus: «No ens estimen», «No ens comprenen», «No ens volen», «No hi ha res a fer» i altres per l’estil que, tot i que sembli que expressen frustració i patiment, de fet indiquen insolidaritat i amaguen un cert complex de superioritat que en realitat vol dir: «Com que som millors, si anéssim sols estaríem més bé».

Tinc la impressió, per no dir la certesa, que la societat catalana d’avui està mancada de figures potents, fiables i solvents que destaquin per la seva clarividència, la seva honestedat, el seu rigor intel·lectual i la seva valentia. Ja n’hi ha algunes, és cert, però es poden comptar amb els dits d’una mà (bé, potser de dues, no siguem rancis). Deixant de banda als que es dediquen a la política, on les qualitats esmentades malauradament avui no abunden, trobo a faltar aquestes virtuts sobretot en l’àmbit de la intel·lectualitat o del pensament crític en general. Llevat d’excepcions tan honroses com escasses, no veig gaire influencers (perdó per l’anglicisme de moda en el jovent) disposats a arriscar el seu suposat prestigi acadèmic o professional per recomanar amb fonaments l’orientació que convindria al país i, alhora, criticar també amb arguments sòlids el rumb temerari que podria estar prenent. Líders intel·lectuals disposats a treballar amb rigorositat i generositat que pensin més en el comú que no en ells mateixos. Per fer una metàfora, podríem dir que Catalunya avui és un mar d’aigües agitades on els vaixells que hi naveguen troben a faltar fars de referència que els ajudin a arribar a bon port.

Sí que hi ha hagut, en canvi, sobretot en els anys de l’efervescència processista, una bona pila d’intel·lectuals («veus i plomes mediàtiques» seria probablement una denominació més apropiada) que, sense gaire sentit crític i de vegades amb vehemència han secundat l’enardiment sobiranista, arribant a signar fins i tot manifestos en favor de la independència com a única solució per al nostre progrés. Vist com han anat les coses, però, sembla que aquests «profetes» ara estan més calmats i més d’un fins s’ha desdit de l’efervescència demostrada no fa pas tant i ha passat a formar part de l’abundosa confraria dels «jojahodeia».

Un país com cal necessita bons polítics, bons dirigents i bons governants però, sobretot, necessita intel·lectuals sòlids i fiables. Referents de prestigi en els camps diversos de les arts, les ciències i el pensament en general. Pensadors que ajudin i esperonin tant els polítics com la societat organitzada. Intel·lectuals que Catalunya havia tingut, sobretot a partir del Noucentisme, i que avui, com a mínim, escassegen. Necessitem homes i dones que pensin menys en el seu prestigi, en els seus interessos i més en el col·lectiu, en el país. Al meu entendre ho necessitem amb una certa urgència per fer possible una Catalunya rica i plena de debò. Malauradament, ara per ara, i gràcies a uns pseudolíders insolvents i incapaços d’assumir cap responsabilitat, no passem de ser una caricatura del que havíem estat, del que podríem ser i, sobretot, del que hauríem de ser.

Em venen al cap les inevitables preguntes retòriques: en mans de qui s’ha posat o s’ha deixat posar la nostra societat? Com és que tanta gent, teòricament intel·ligent, s’ha deixat entabanar i ha comprat sopars de duro? No hi ha prou exemples en la història recent i la no tan recent de com de malament acaben els pobles que emprenen camins impossibles, populistes i messiànics? Algú ho haurà d’estudiar a fons un dia i explicar amb pèls i senyals, amb noms i cognoms, quins han estat els inductors del desastre així com els col·laboradors necessaris que amb el seu silenci i amb la seva llagoteria han aplaudit i fet possible la insensatesa independentista. Ens calen cronistes honestos i valents que narrin i valorin amb objectivitat els fets, les històries i les historietes que han propiciat que la nostra «trista i dissortada pàtria» hagi arribat a uns nivells tan poc estimables.

Confio que, tard o d’hora, això passarà. Mentrestant, aquest país continuarà essent ben meu, ben nostre, ben de tothom que se’l vulgui sentir seu. Cap mal vent ni cap grup d’irresponsables no ens l’arrabassarà.

Compartir l'article

stats