Quiosc

Diari de Girona

Francesc Esteva

Solucions màgiques i realitat

Fa poc vaig assistir a una conversa amb Màrius Serra, autor de Quiet, un llibre sobre l’experiència de l’autor amb un fill amb problemes neurològics que de fet deixava a l’aire qualsevol relació amb ell, mai saps si tens interacció. L’autor va dir que quan et trobaves davant d’un cas com aquest t’aferraves a qualsevol teoria que et donés esperances de «curar-lo», a qualsevol «teoria» per descabellada que fos, fins que un dia t’adonaves que la realitat era la que era. En Màrius va dir que hi ha un moment que la persona fa un «clic» i s’adonava de la realitat i de la fal·làcia que era la suposada solució màgica i a partir d’allà podia assumir el problema.

Tornant a casa pensava que això mateix passava a les societats, quan les societats es troben en una situació que no entenen i els fa sentir insegures, poden seguir qualsevol que els digui que té una solució «màgica». Normalment es tracta de propostes simplistes, que no solucionen el problema que sol ser molt més complex, només tenen una aparença de solució. Aquesta és una de les bases dels populismes, des de Trump fins a Le Pen, Salvini o el nostre Abascal. Normalment miren al passat que sempre se suposa millor, la nostàlgia del make America great again, Tornem a fer Amèrica gran de Trump o el nacionalisme ranci d’Orban, Le Pen, Salvini o Abascal. El problema és què pot desencadenar un clic que retorni la gent a la realitat, que els faci veure que la realitat és bastant més complexa i que no hi ha solucions màgiques ni nostàlgiques.

Les societats també tenen moments de borratxera, s’embriaguen de l’elixir que els diu que tenen una missió a complir sense més i una majoria s’ho creu. Ho explica Stefan Zweig en el llibre L’Europa d’ahir en parlar del començament de la 1a Guerra Mundial. Explica que es trobava a Bèlgica i, en veure que la guerra ja era inevitable, va tornar a Àustria i es va trobar en un ambient de guerra insuportable, tothom (inclosos els seus amics més radicals) estaven imbuïts d’idees de guerra, un poeta menor va escriure un poema titulat Odi a Anglaterra que circulava per tot arreu, les mares enviaven alegrament els seus fills a la guerra i ell es va sentir «sol al seu país», una sensació que qualifica de terrible. Quan es va adonar la societat del seu error? En aquest cas crec que van ser els soldats morts retornant en caixes al seu país el que va fer canviar la percepció, el que va fer que molts fessin el clic que va retornar la gent a la realitat, que els va fer present que l’odi i la guerra no solucionava res de res. Remarco que la flamarada sol ser col·lectiva però el clic es fa individualment, un fet ben estudiat.

Catalunya és una societat on l’abrandament, la flamarada, és recurrent i col·lectiva i el retorn a la normalitat lent i personal. El procés ha estat un nou moment d’embriaguesa col·lectiva. En un moment donat uns líders van dir que tot era possible, van saltar-se les lleis, van declarar la independència, etc. Afirmaren que tot el món ens rebria amb els braços oberts, Europa aplaudiria aquestes decisions i tot seria meravellós, com un conte de fades. Molts van afanyar-se, encara avui hi ha qui ho fa, a escriure i propagar insults als espanyols dient-los tots els adjectius que un pugui imaginar, com més menyspreadors millor, es va patrocinar l’odi als espanyols, entre aplaudiments de les mateixes autoritats i dels mitjans patrocinats. També molts ens vam sentir abatuts com Stefan Zweig, sols, abandonats a Catalunya, un sentiment realment terrible pels qui estimem de veritat aquest país.

Ara tothom sap que tot va ser una foguerada, que tot era mentida, «anàvem de farol» va dir la Ponsatí, una irresponsabilitat, però el retorn a la realitat, fer el clic necessari, costa perquè és un procés personal de racionalitat que molts no estan disposats a fer. Després d’una flamarada, qualsevol cosa, per insignificant que sigui, torna a encendre tots els llums. Aquí no hi ha morts que tornen en taüts com a l’Àustria de la primera guerra, el que hi han són coses que no són tan punyents, més difícils de percebre. Catalunya ha perdut punch industrial, moltes empreses han canviat la seva seu social i fins avui no hi ha cap indicació de que vulguin retornar a Catalunya.

Sobretot no veig en el futur immediat cap projecte engrescador per al futur de Catalunya, sols iniciatives aïllades. La necessària ampliació de l’aeroport ha passat a millor vida, els jocs d’hivern estan aturats per una baralla d’egos, en bona part inspirats pel govern català, que resulta difícil d’entendre. I el futur de la indústria automobilística depèn de l’acord amb altres comunitats en el tema de les bateries i altres components, cosa en que el nostre govern no està interessat a pesar dels esforços de Ximo Puig per acostar-se a Catalunya. Finalment el darrer informe de l’Idescat diu que Catalunya ha baixat en la qualitat de vida dels seus ciutadans; dels 19 indicadors que utilitza l’informe hem anat a pitjor en 11, sobretot en la desigualtat i la pobresa que ha augmentat tant o més que a la resta d’Espanya. Ho dic amb pesar, no veig que el govern català s’interessi per com viuen els ciutadans que és el que fa gran la política.

Com deia el gran matemàtic Santaló, «quantes energies perdudes per intentar implementar falses solucions que no solucionen res». I com que la memòria col·lectiva sol ser desmemoriada, no oblidem la guerra d’Ucraïna, un gran disbarat basat en una idea de nostàlgia que res té a veure amb la realitat, té algun sentit destruir pobles, trencar la convivència, crear odis? Hi ha algun motiu real per fer-ho?

Compartir l'article

stats