Quiosc

Diari de Girona

Anna Estartús

Val més riure

La Victòria m’envia un whatsapp: «M’agradaria parlar amb tu. Quan tinguis un moment, m’ho dius?». La truco immediatament, i em saluda amb una pregunta que sona a crit de guerra: «Però es pot saber què els passa als homes?!?» M’alleuja sentir que darrera la queixa s’hi amaga el riure. Em poso a riure jo també, i li contesto: si trobes la resposta, avisa’m, si us plau!

M’explica, entre divertida i indignada, una sèrie de situacions que li han passat en poc temps amb uns quants homes amb els que ha tingut diferents tipus de relacions. L’escolto amb atenció, li faig preguntes, li demano detalls, m’exclamo, em pixo de riure. «Avui estic molt punkie», m’adverteix. «Com algun d’aquests em digui alguna cosa, que es prepari perquè li baixarà un bon ruixat». Segueix parlant i parlant i, al final, com a conclusió, em pregunta: «Tu ho trobes normal?». No, és clar que no ho trobo normal. Però habitual, sí. La poso al dia de les meves peripècies, tan surrealistes com les seves i amb alguns punts en comú. Acabem les dues rient, perquè tot ens sembla tan absurd i inexplicable que no es pot fer res més que riure molt.

«Pensava que, quan ens féssim grans, les relacions serien d’una altra manera. Però crec que al final tot es redueix al mateix: els homes només volen el que no poden tenir o el que ja no tenen», reflexiona. No crec que tots els homes siguin iguals (encara que alguns s’assemblen força), i no estic segura que sigui ben bé com resumeix la Victòria, però reconec que també ho he pensat moltes vegades.

Recordem com la Mila va estar mesos sospirant per un company de feina que no li arribava ni a la sola de la sabata, i que la va fer anar pel camí de l’amargura, donant-li peixet però sense que mai arribés a passar res entre ells. El dia que va saber que la Mila tenia nòvio, se’l van endur tots els dimonis i, aleshores sí, va fer uns quants intents d’apropament: tard i malament, cowboy.

Parlem també de la Júlia, que té alguns amants més o menys fixes, i que fa només uns dies ens explicava que el que esperava que fos el seu nou fitxatge –un guapo que la rondava feia mesos– va volatilitzar-se just després d’anar-se’n al llit. «Però què es pensa? Que m’hi vull casar? Només vull quedar de tant en tant, anar a fer un gintònic i, si ens ve bé als dos, fotre un polvo», ens deia. De seguida va rumiar un moment, va exagerar una cara de desesperació i es va posar a riure abans d’afegir: «Clar, d’això no en té ni idea, perquè les vegades que hem quedat només hem parlat d’ell. Mai m’ha preguntat res sobre la meva vida». Un bon pàjaru, vaja.

La gran majoria de dones que conec ens hem trobat alguna vegada amb el típic home que ens papalloneja insistentment, i que desapareix tan bon punt mostrem el més mínim interès en ell. Els més atrevits poden trigar una mica més a esfumar-se: segueixen papallonejant fins que aconsegueixen un clau. Alguns, fins i tot repeteixen un parell de cops. Aquest patró de conducta és tan habitual que l’hem acabat anomenant «metamorfosi inversa»: passar de papallona a capullo. Val més riure. Sempre.

Compartir l'article

stats