Quiosc

Diari de Girona

Josep López de Lerma

La inacció de Felip VI

Agafo part del titular de la crònica que Pilar Santos publicà en aquest diari el proppassat 21 de maig com a titular útil per a aquest article. Ho faig perquè la inacció del rei Felip VI em té però que molt preocupat. La periodista Santos informava sobre l’estada del rei Joan Carles a Sanxenxo, indecentment anomenat «emèrit» per allò de la moda que no pas pel rigor constitucional, institucional, acadèmic i històric degut, com de la pressió exercida pel govern de Pedro Sánchez perquè l’actual monarca renunciés a la inviolabilitat dels seus actes com així estableix la Constitució, la qual no innova en res donat que aquest privilegi acompanya tant a un rei com a un president de república des de fa anys i panys. A més a més, el actes del rei d’Espanya es troben ratificats –tots– pel Govern, el seu president o els ministres que l’integren. Així que estem davant d’una nova llampadura del president del Govern.

Això no obstant, el PSOE d’avui no és el PSOE d’abans d’ahir. Els presidents Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero, essent republicans ambdós, respectaren els dos àmbits que tot rei té: les facultats expressament establertes per la Constitució i l’esfera privada que necessàriament té, ni que sigui per la seva naturalesa humana, com el tenim tots nosaltres, exactament això que ara s’ha elevat als altars amb el sobrenom de privadesa. El president Sánchez no és només un arrogant i un superb, sinó que li fa nosa tot allò i tot aquell que en l’esglaonament constitucional es troba per damunt seu. Té ínfules de cap d’Estat com ho demostrà la tarda del missatge emès pel president d’Ucraïna a les Corts Generals, Volodimir Zelenski, responent-lo ell quan si algú ho havia de fer era la presidenta del Congrés dels Diputats previ consens entre els grups parlamentaris. Disposem d’un parlament plural on cap diputat pot atribuir-se la representació col·lectiva del mateix en ús de la paraula i molt menys un president de Govern que neix i mor per voluntat parlamentària i que al cim és cap del Poder Executiu. En els meus temps, això, la submissió de les Corts Generals al president del Govern mai no s’hagués donat. Però Sánchez té mentalitat de cabdill mentre els seus predecessors, tot ells, independentment de la seva militància política, només tenien consciència de servidors públics, com així ha de ser.

El retorn del rei Joan Carles a Espanya, opinions subjectives al marge sobre afers donats en el seu àmbit privat quan era cap d’Estat, ha provocat gelosia i ansietat. Gelosia en el seu fill en veure com de bé era rebut a Sanxenxo per la gent del carrer i com acaparava els focus d’atenció de la premsa, la nacional i la internacional. Ansietat entre els republicans, específicament entre els membres de l’executiu, fossin socialistes o fossin comunistoides, donat que les manifestacions populars eren notablement monàrquiques. Les imatges no poden negar una evidència: el rei que va retornar al poble tot el poder absolut que li fou lliurat pel general Francisco Franco segueix essent estimat. Diré més: el poble es pregunta –i un servidor també– com de sincera fou la «jubilació» –paraula emprada llavors per Joan Carles– i en quin context es va donar l’accés al tron del seu fill Felip. Perquè entre les molt celebrades declaracions de Corinna zu Sayn-Wittgenstein, Corinna Larsen, a OK Diario (octubre, 2020) deixa dit que el rei Joan Carles, abans d’anar-se’n a Botswana, «creia que hi havia una conspiració en contra seva» i que per això s’havia retardat el viatge, però insisteix en què «el rei creia que s’estava gestant un cop d’Estat a Zarzuela». Què hi ha de veritat en aquesta afirmació? No ho sabrem mai. Les intrigues palatines han estat un element de la història durant centenars d’anys.

Sabem, però, que quan el rei cau i es fereix de gravetat trencant-se el maluc, ni Moncloa ni Zarzuela tenien cap pla d’evacuació del monarca tot i que sabien del seu viatge privat. Estigueren hores repartint-se la responsabilitat de fer-ho, fins que l’autoanomenada princesa Larsen pren la iniciativa de tornar a Madrid amb el mateix avió privat llogat per anar de cacera per por a què es dessagnés. Que hi ha algú a Moncloa? Silenci. Que hi ha algú a Zarzuela? Silenci. Cap avió medicalitzat el retorna a Espanya. Botswana, nit de l’11 d’abril de 2012, caiguda greu i Joan Carles sagnant; 14 d’abril de 2012, intervenció quirúrgica. Tres dies sense saber què fer amb el rei d’Espanya mentre algú filtra una imatge fatídica. Tot diu que es fa des de Zarzuela, apuntant-se al llavors cap de comunicació, Javier Ayuso. Això no obstant, cap dircom i menys el de la Casa del Rei, fa una cosa així sense que un superior li mani. Ayuso va deixar el lloc quan Felip VI arriba al tron i és substituït per en Jordi Gutiérrez, el seu antecessor, patrocinat per la reina Leticia. Si Roma mai no pagà traïdors, les Cases Reials, tampoc. Però ara, quan la traïció és manada, el subjecte que executa l’encàrrec és premiat. Ayuso fou col·locat a la potent consultora en comunicació dirigida pel veterà periodista Lalo Azcona, on ja treballava el pare de l’avui reina, Jesús Ortiz. Com va dir el poeta alemany Johann Christoph Friedrich Schiller fa més de dos segles i mig i repeteix l’escriptor Borja Vilaseca donant títol a un dels seus llibres, les casualitats no existeixen, i sempre Joan Carles es va malfiar de la seva nora. Vaja, literalment no la volia com a esposa del seu fill. Un casament que, per cert, mai no passà per les Corts Generals com exigeix la Constitució.

El que no entén aquest articulista és que se’ns vengués com un retorn acordat, el del rei Joan Carles, per part de Zarzuela i també de la Moncloa, i que després, vist l’èxit, la portaveu del Govern carregués durament contra el monarca jubilat i els podemites, també membres del mateix Govern, l’injuriessin. Tampoc no entén que el pla del retorn pactat no posés la visita a Zarzuela en primer lloc en comptes de l’últim. I encara menys els nervis amb què, segons els mitjans, varen viure el rei Felip VI i el president Sánchez l’estada del monarca exiliat per decisió familiar a la vila gallega. Sobretot no entén el silenci perllongat de Zarzuela quan Joan Carles trepitja Madrid i la seva negativa a ser fotografiats pare i fill, com a mínim, quan el palau s’ha convertit en els últims temps en una mena de gola profunda de dimes y diretes que en res afavoreixen la monarquia. No m’estranya que aquesta vegada el clàssic «visca el rei» fos per a Joan Carles. Moncloa i Zarzuela han fet literalment de nens petits enrabiats perquè un tercer els ha tret la joguina de ser el centre d’atenció.

Compartir l'article

stats