Segurament una de les cites més recordades de l’escriptor Josep Pla contingudes al volum «Girona, un llibre de records», sigui aquella que descriu la seva arribada a la ciutat provinent del seu Palafrugell natal a cavall d’un carruatge: «Anàvem passant el carrer de Pedret quan de sobte Girona se’ns presentà, sobre l’arc de la tartana amb tota la seva impressionant monumentalitat. Fou con una fuetada i em semblà que àdhuc l’euga alçà una mica les orelles davant de les ratlles verticals. Jo vaig quedar immòbil com una perdiu parada per un gos. Vaig quedar com clavat».
El barri de Pedret captivà l’escriptor de Llofriu que anys després recordaria aquella imatge de la nau imponent de la catedral i de l’agulla «finíssima i altiva» de Sant Feliu com l‘origen de la seva estada a l’Institut. Però Pedret és també l’entrada nord de Girona, el vell Camí d’Hèracles, la Via Augusta, el camí francès, l’indret on necessàriament s’havia de passar entre el Ter i els Congosts. Amb aquestes circumstàncies, la tria del lloc on s’alçà el nucli urbà de Gerunda només s’explica des de la voluntat de cloure els camins segons acurada definició d’Eduard Canal, Pere Freixas, Josep M. Nolla i Jordi Sagrera, autors del treball «El barri de Pedret. Dels orígens al final de l’edat mitjana», el volum tretzè de la sempre interessant col·lecció sobre la història urbana de la ciutat dels quatre rius que edita l’ajuntament de Girona. «Pedret, abans de ser Pedret, era part d’aquell camí, just en un punt ben estret on quedava encaixonat entre la muntanya i el curs fluvial». Pas d’entrada d’amics i d’enemics però també pas de sortida que emprengueren milers de refugiats, els vençuts de la guerra civil espanyola cercant nord enllà una esperança de seguretat de vida.
La denominació del barri de Pedret prové de la proliferació de pedreres que subministraven el material petri que es va utilitzar per a la construcció del temple de Sant Feliu però també del mateix Hospital de Sant Llàtzer avui seu del Centre Cívic del barri, així com per les obres de la nova catedral de la ciutat, aquesta ja dins el clos de la Força Vella. El treball històric i divulgatiu parla, efectivament, del nombrós col·lectiu de pedrers que hi havia en aquest indret, segurament el més important però no pas l’únic perquè a les cases que formaven el barri la diversitat d’oficis que s’hi havia instal·lat era força més gran, havent-se documentat la presència de ferrers, sabaters, teixidors, paraires, traginers, manobres i algun mercader, sastre o taverner que, segons els autors d’aquest opuscle «donaven al barri una fesomia menestral i variada». La quantitat i la qualitat de la pedra que s’extreia de les pedreres no només de Pedret sinó d’altres explotacions, va convertir Girona en un dels principals productors de l’Europa occidental en materials destinats a la construcció però també per a l’escultura monumental, esdevenint així la primera economia de la ciutat, circumstància que va romandre gairebé inalterable des dels inicis del segle XIV fins la primeria de l’època moderna! I, com no podria ser d’altra manera, de la pedra nummulítica emergeix un nom propi: Pere Sacoma (Cervià de Ter 1330 – Girona 1396) no només perquè n’era el propietari de dos explotacions sinó per la seva posterior contribució a obres rellevants de la ciutat com ho foren l’església de Sant Feliu, la catedral, les muralles, la torre de Sant Domènec o el pont de pedra sobre el Ter davant l’hospital pel qual el rei Pere III el Cerimoniós va concedir llicència als jurats de la ciutat un 5 de gener de 1352. De la catedral gironina sembla que durant un temps va dirigir l’obra del portal dels Apòstols però també va jugar un paper cabdal en la defensa del projecte de nau única en contra de l’opinió inicialment majoritària de fer-la de tres.
