Quiosc

Diari de Girona

Mateu Ciurana

La vida dels altres

Jo no se si suportaríeu la publicació de les vostres converses privades davant dels al·ludits. Jo no. Segur que em moriria de vergonya i no pas perquè sigui un hipòcrita que em dediqui a destripar la gent que no tinc al davant o tingui grans secrets, si no pel simple fet que les persones establim en cada moment el nivell de formalitat intimitat i correcció que creiem convenient.

Fa quaranta anys que treballo a la ràdio i us asseguro que la major part de converses que es fan a un estudi abans d’obrir el micro o durant els talls de la publicitat causarien un daltabaix si sortissin per antena. I, repeteixo, no és hipocresia si no el dret de dir o deixar de dir de la manera que ens convé allò que volem dir en cada moment.

Els informatius dels nostres dies suquen pa amb l’emissió de talls de veu enregistrats sense que, al menys una de les parts, en fos conscient. És evident que alguns tenen un interès informatiu si són la demostració d’un delicte. Així i tot, periodista com soc, m’estimaria més que molts d’ells no sortissin de l’àmbit judicial.

Jo no em deslliuro del morbo que produeix sentir Villarejo, un home que ha estat responsable de la seguretat de l’estat i s’expressa i raona com en Torrente. Tampoc no deixo d’escandalitzar-me sentint un piadós ministre dir «esto la fiscalía te lo afina», o una lideressa pepera suplicar que li retirin l’expedient per haver fotut el camp amb el cotxe quan la policia la retenia. Per contradictori que sembli, és normal que ens interessi sentir-ho, però és una canallada.

Doncs ara ja som en un punt que per a espiar a qualsevol només cal proposar-s’ho, no cal ni passar per La Tienda del Espía. Si no espiem és, simplement, perquè sabem que és incorrecte fer-ho.

Xafarder com el que més i, per descomptat gran voyeur com tot bon afeccionat al cinema, em sembla que anem molt malament si ens dediquem a espiar-nos els uns als altres –parlo ara de l’àmbit domèstic, professional i personal– i a sentir coses que no s’han pronunciat per ser escoltades per a les nostres orelles. Jo no suportaria la publicació de la totalitat de les meves converses de wathsapp. Vosaltres tampoc, suposo. I l’autoprotecció mai no pot arribar al cent per cent. No es pot viure pendent de ficar el nas a la vida dels altres, entre altres coses, perquè potser el que esbrinem porti la penitència incorporada al pecat. Fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.

Compartir l'article

stats