Quiosc

Diari de Girona

Matías Crowder

Acció Per la Independència

Fanfarronades a Twitter i provocar l’incordi reiterat dels ciutadans, a això es resumeix l’accionar d’Acció Per la Independència, com es diu el grup de sabotatge català nacionalista que talla vies de tren i pengen ninots des d’un pont amb les sigles de partits polítics.

Aquesta setmana els d’Acció Per la Independència van demorar les vies de Renfe en el trajecte a Figueres. El sabotatge, reivindicat per l’organització, va provocar que es cancel·lessin trajectes i que els passatgers de l’Alta Velocitat s’haguessin de desviar a trens regionals, generant la indignació entre els afectats.

No són les úniques accions d’aquests revolucionaris de pacotilla que diuen «no acatar la rendició». Tot el que no pensi com ells és provocació, i la provocació ha de ser corresposta, com quan van decidir fer pintades a casa del rector de la Universitat Autònoma de Barcelona, Francisco Lafuente, per permetre un acte d’una agrupació de diferent ideologia.

És cridaner el malestar que s’aprecia des d’un temps enrere entre certs sectors de l’independentisme. Extingits els CDR’s, la part més radical del moviment se sent traïda pels seus líders. Els d’Acció diuen que reivindiquen la no-violència i que no només protesten contra Espanya sinó també contra el Govern català.

El grup puja els seus sabotatges via Twitter a la recerca de seguidors, així ho fan els revolucionaris de la nostra era. La por que volen implantar organitzacions nacionalistes com aquesta és el reflex de l’intent desesperat d’una part del secionisme de tornar a tenir visibilitat, de la manera que sigui.

De moment són quatre freaks, amb sabotatges que podrien perfeccionar els nens d’una escola, sinó fora per la indignació que provoquen a gent que ha d’aguantar les seves bretolades. És una altra mostra de creure’s amb la veritat, que en aquest país sobra fa estona.

Què els hi deuen haver fet els pobres passatgers de l’AVE a aquests sabotejadors? Protesten contra Espanya i el mal el deixen a Catalunya. No gosen anar a Madrid a tallar carreteres, és que aquí ningú els dirà res. Crida l’atenció aquesta idea reiterativa de la terra arrasada, la que deixaven els exèrcits al seu pas perquè l’enemic no pogués utilitzar els seus recursos. Només que aquí hi vivim nosaltres. Aquí ens quedem a tastar la cendra. Sembla fins i tot estrany haver de recordar-ho: convertir Catalunya en un lloc hostil no ens beneficia gens ni mica.

Compartir l'article

stats