És possible ser feliç a la feina? Evidentment que sí! No tan sols és possible, sinó que és necessari per al pròpia persona (a la feina hi passa com a mínim un terç de la seva vida) i també per a l’empresa.
L’amable lector pot objectar que a l’empresa l’únic que l’interessa són els resultats econòmics i tot el demés (màquines i persones), són mitjans per obtenir-los. Té una part de raó, però no tota,
Evidentment, els guanys econòmics són necessaris per a la sostenibilitat de l’empresa, però pensar només en els guanys econòmics pot facilitar a l’empresa la seva vivència a curt termini, però rarament a llarg temps.
Les organitzacions necessiten tres coses: resultats, passió i compassió. La passió com a conseqüència d’un propòsit a la vida. Sense passió hi ha la mediocritat que no porta enlloc. La compassió entesa com la suma d’empatia i acció vers els altres. (Xavier Marcet, President de la consultora Lead to Change. Diners 15/5/22).
Les organitzacions i empreses assentades en aquests tres principis, poden navegar per els mars turbulents d’una societat caracteritzada per la volatilitat, la incertesa i l’ambigüitat que caracteritzen tant l’entorn econòmic, com el social, el polític, el tecnològic i també el món del treball
L’empresa que només mira els resultats i no té en compte la velocitat i imprevisibilitat del canvi, està condemnada al fracàs més estrepitós al mig i llarg termini. Per què?
Perquè avui, davant els entorns líquids i la competència ferotge, les empreses i organitzacions, precisen que les seves persones, donin quelcom més que obediència, destresa i lleialtat. Necessiten sobretot persones amb iniciativa, creativitat i habilitats interpersonals que trenquin la rutina i posin passió en la seva acció i objectius.
Qualitats que precisen obtenir felicitat a la feina. La persona que no pot desenvolupar iniciatives, creativitat i una certa autonomia, difícilment podrà apassionar-se per la feina i en conseqüència ser feliç.
Des de que fa dos segles el filòsof anglès Jeremy Bentham va teoritzar que tota acció humana era impulsada per evitar el dolor i aconseguir plaer, la pedagogia de les organitzacions ha estat «pal i safanòria», «premi i càstig» que a dia d’avui es mostren com a mètodes sense eficàcia perquè no resolen la complexitat de les emocions, ni el sentit de les accions.
Les receptes de sempre ja no serveixen. Tal com va dir el poeta Mario Benedetti (1920-2009): «Quan crèiem tenir totes les respostes, de sobte, varen canviar les preguntes».
Algunes de les preguntes que es poden formular els dirigents del personal:
Com aconseguir ancorar un compromís i la seva permanència en el temps? Com assolir l’empremta necessària perquè energia, il·lusió i ganes, arrelin en la nostra ment i en la de les persones de l’organització? Què ens falta a l’hora d’explosionar la nostra motivació o la nostra capacitat motivadora?
Tenint en compte que la motivació veritable és responsabilitat, inconformitat i canvi. Tanmateix hem de valorar la inacció i la resistència al canvi, com una realitat inherent al procés de canvi que s’ha de saber persuadir i superar.
Rubén Turienzo acaba el seu llibre El pequeño libro de la motivación amb l’acrònim «GRITA»: G de gran motiu inspirador capaç de treure el millor de tu mateix i que respongui el «per què» i «el per a qui» de l’acció; R de recursos i fortaleses positives; I d’imaginació per cercar nous camins i saber visualizar-los ; T de tècnica necessària, oportuna, ben racional, discursiva i adequada (n’hi ha moltes) i A d’acció decidida i determinant a l’acompliment del nostre pla. Cada pas es una meta i cada meta un pas.
La transformació per assolir la felicitat a la feina arriba per a qui GRITA, sense cridòries. Per a qui GRITA des de l’amor, des de l’esperança, des de la il·lusió. Per a qui GRITA des de la única violència de destruir l’apatia i la inacció.
