Quiosc

Diari de Girona

Lluís Busquets i Grabulosa

Nova etapa per a la llengua catalana?

M’ha tocat d’explicar a gent amiga de la «meseta» que la immersió lingüística catalana (que l’aprenentatge de la llengua es faci en català a l’escola) no fou cosa de CiU ni de Pujol sinó d’algunes famílies castellanoparlants de Santa Coloma de Gramenet, que, per garantir la igualtat d’oportunitats dels seus fills, ho van demanar. L’esquerra de les perifèries –PSC-PSOE i PSUC, aleshores– s’hi va posar bé, l’administració va respondre-hi i, sense cap vot en contra, l’abril del 1983 sortí del nostre Parlament la Llei de Normalització Lingüística. Entenia l’ús del català com a llengua d’aprenentatge i vehicular a les aules i assegurava un domini del català i del castellà per a tots els alumnes en acabar l’escola obligatòria. Ni la LOHPA, aconseguí trencar l’acord.

El consens polític en el tema lingüístic corresponia amb un consens social idèntic? No, i d’aquí plora la criatura. La legalitat es reformà amb la Llei de Política Lingüística el gener de 1998 (pactada entre CiU i PSC-PSOE, contra PP i ERC, per raons diferents). Hi ha hagut almenys una vintena de sentències que limiten l’oficialitat del català o contribueixen a la seva minorització. Amb l’arribada de C’s a l’escenari polític –primera dècada del 2000–, i, darrerament, de Vox, les croades contra el català es van multiplicar. Argument fals del PP, C’s i Vox? S’arracona el castellà per convertir l’escola en una «fàbrica de vots» independentistes (i Alfonso Guerra i d’altres socialistes ho compraren).

El desembre del 2020, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) estimà parcialment el recurs de l’Advocacia de l’Estat el 2015 en nom del Ministeri d’Educació contra diverses resolucions del Departament d’Educació sobre l’ús de les llengües vehiculars en l’ensenyament. Així, el TSJC obligà a un mínim del 25% de l’ensenyament en castellà dins del sistema educatiu català (amb el suport de sentències anteriors que ja l’imposaven). La resolució de la sala contenciosa-administrativa parlava de «la utilització vehicular normal de les dues llengües oficials...» Fixem-nos-hi. Desapareix el terme «llengua d’aprenentatge» substituït pel d’«utilització vehicular» del castellà i del català. No és poc!

El bo del cas és que el novembre s’havia aprovat la Llei Celáa (177 vots a favor i 148 en contra), la Lomloe (Llei Orgànica de Modificació de la Llei Orgànica Educativa), alguns dels punts de la qual eren la supressió explícita del castellà com a llengua vehicular a l’escola a partir d’una esmena acordada pel PSOE, Podem i ERC, la no exigència de l’establiment de cap proporció i el blindatge de la immersió. I, a més, es deixava sense efecte la LOMCE (Llei Orgànica de millora de la qualitat educativa) del 2013, obra del ministre Wert, que volia «espanyolitzar els nens catalans»). Les togues no van trigar ni un mes a carregar-se la Llei Celáa imposant el 25%; la Generalitat tenia dos mesos per demostrar com aplicaria una sentència, que liquidava el model d’immersió lingüística. La indignació es traduí en una manifestació a Barcelona per denunciar la ingerència judicial a les escoles. Segons els jutges l’ús del castellà a les aules seria «residual»; només en cinc dels 184 centres de la mostra que la Generalitat va lliurar al TSJC (ingenus!) complien el 25%; és a dir, un 2% d’escoles i un 12% de centres de batxillerat; la resta incorrien en una «infracció del marc jurídic vigent».

Podria aportar un reguitzell d’acrònims que conformen les vuit lleis d’educació que ha tingut l’estat espanyol en els darrers 40 anys, mai aprovades amb el suport de l’oposició: Loece, Lode, Logse, Lopeg, Loce, Loe, Lomce de Wert, la Lomloe de Celaá... Cada govern arribava amb la seva recepta, fet que ha sotmès el sistema educatiu a la inestabilitat contínua i a un canvi normatiu a un ritme de cada cinc o set anys. A quin país d’Europa passa, això?

El passat mes de març, el Departament d’Educació envià una comunicació TSJC: havia impulsat propostes per modificar la Llei de Política Lingüística i el decret sobre el règim lingüístic a l’escola. Mediàticament es culpava el baix ús social del català a la poquíssima presència en la producció i difusió audiovisual, digital i en els jocs electrònics. Aleshores els partits volgueren fer veure que no feien cas a les togues. Els mitjans s’ompliren de nous conceptes ideològics: es comptaven el català o el castellà com a «primera llengua» de la meitat de la ciutadania; es substituïa el terme «immersió lingüística» pel d’«escola comuna»; es parlava de vehicularitat de la llengua segons cada població escolar... El 24-IV ERC, JxCat, PSC-PSOE i ECP, arribaren a un consens per fer una modificació de circumstàncies, amb voluntat d’evitar percentatges pedagògicament inconvenients tot garantint el compliment del 25% i assegurant la capacitació del català i del castellà (i, a poder ser, d’una tercera llengua) per a tot l’alumnat. Regular la presència del castellà sense percentatges «és un exercici de realisme» necessari –s’adduïa–, perquè el castellà «no deixarà d’estar present a les escoles del país». No et fot!, ni l’àrab. Unes hores després, JxCat es va fer enrere del consens.

El passat 3-V, a la cambra catalana es tornà a ajornar l’acord del 24-IV. JxCat no volia posar cap data límit per tancar el consens. Però el passat 10-V, el TSJC, en una interlocutòria amb més d’un centenar de faltes d’ortografia –se’n foten de nosaltres?–, donava 15 dies a la Generalitat per implantar el 25% de castellà a totes les escoles. I l’endemà Aragonès instava a signar l’acord amb urgència.

Siguem realistes. El català està minoritzat o no? Sí, ho està. Ho admetia el mateix Flors-Mas: en l’àmbit legislatiu i judicial, en el demogràfic (sols 1/3 de la població el parla de manera habitual, diuen), en l’econòmic, en el laboral, en el sociolingüístic (avui, respecte al 2003, hi ha 300.000 persones menys que viuen plenament en català), en el camp audiovisual, en els jocs digitals... Tant de bo sols hi hagués a Catalunya un 25% de l’ús social de la llengua en castellà. El percentatge és molt més alt. I l’hem d’augmentar a l’escola?

El passat dimarts 24-V JxCat, PSC-PSOE, ERC i UP van consensuar un acord in extremis, que no blinda el català ni la immersió lingüística i, per tant, sotmès a tota mena d’interpretacions. Rebutjant els percentatges –el projecte lingüístic de cada centre els determinarà seguint criteris exclusivament pedagògics– i considerant el català com a llengua d’acollida, d’aprenentatge i vehicular i el castellà com a llengua curricular (i, per tant, també vehicular i d’aprenentatge segons el PSC-PSOE) es deixaven les coses sotmeses a una normativa i a una llei o decret-llei. Els cupaires, l’USTEC i el Sindicat d’Estudiants van considerar el pacte, que fomenta al segregació escolar, una claudicació davant l’amenaça de les togues. I així i tot, Vox, Cs i PP, al cap de dos dies van fer filibusterisme per frenar-la. Em temo que no acabem fent, de l’aprenentatge de les llengües oficials, amb perdó, un pa com unes hòsties!

Compartir l'article

stats