Quiosc

Diari de Girona

Manel Salvador

El rei emèrit? No, gràcies

Al fer-se públiques les nombroses i notòries malifetes del rei emèrit dels espanyols, Joan Carles I de Borbó i Borbó, no hauran sorprès a ningú, i encara menys a qui, en el seu dia, va llegir el llibre Juan Carlos I, Un rey golpe a golpe de Patricia Sverlo, pseudònim de la professora de Filologia Hispànica de la Universitat de Santiago i doctora en periodisme per la de Madrid, Rebeca Quintas López (Arzua, La Corunya 1964), editat el mes de desembre de l’any 2000 per l’editorial Arakatzem.

Ja en aquell temps el contingut del llibre donava una idea ben clara i precisa de quin era el pelatge i els valors morals del Borbó. Vint anys i escaig després, quan, gràcies sobretot a la premsa estrangera que ha destapat els escàndols reials, els temes relacionats amb la monarquia també han deixat de ser tabú als mitjans espanyols i al aflorar abundosament hem pogut comprovar fins a quins extrems de corrupció s’ha mogut el cap d’estat, l’imposat pel dictador per tal de recuperar la institució monàrquica a Espanya i així deixar lligat i ben blindat el tema de l’eterna i sacrosanta unitat de la pàtria espanyola. Objectivament ningú pot negar que Joan Carles I, ha estat un perjur –va jurar i prometre sobre la Bíblia complir i fer complir los «principios fundamentales del movimiento», jurament que va incomplir. Malgrat que ha anunciat reiteradament que «en España la justicia es igual para todos», ha quedat demostrat que ha estat un defraudador fiscal que es va escapolir del càstig que hagués caigut sobre qualsevol altre espanyol gràcies a que gaudia de inviolabilitat i que, quan ja no gaudia d’aquest injust dret, la inspecció d’hisenda li va permetre regularitzar la seva situació fiscal fora de termini mentre que jutges i fiscals feien la vista grossa. Ha cobrat comissions de forma il·legal dels seus amics dictadors de països dels petrodòlars a canvi de contraprestacions mai explicades, la qual cosa li ha permès amassar una immensa fortuna que té dipositada en llocs segurs de diferents paradisos fiscals d’una quantia fins ara desconeguda però, sens dubte, immensa. Ha estat, i és, un adúlter i un puter. Consti que a mi m’importaria un rave la seva vida privada i que li surtin fills i filles naturals de tots cantons, així com que hagi tingut i mantingut un autèntic harem amb la favorita allotjada al mateix complex de la Moncloa. Tot això no m’importa, o m’importa molt poc, sempre i quan a aquestes dones no se’ls haguessin remunerat els seus serveis amb diners públics com, sens dubte, ha estat el cas. Ha actuat com un vertader depredador de la fauna de Romania assassinant ossos o de l’africana matant elefants a Botswana (Àfrica) acompanyat de Corinna, la seva amistançada de torn, en uns moments que Espanya estava passant per una crisi econòmica galopant, la més dura de la historia recent. I, per altra part, no oblidem que durant quaranta anys ens han intentat vendre la moto sobre la més que sospitosa actuació del Borbó el 23-F. De debò algú creu que els dos generals màxims responsables de l’intent de cop d’estat, Milans del Bosch, monàrquic de pedra picada i amic íntim del rei, i Armada, que havia estat el seu preceptor, haurien mogut un sol dit per tirar endavant la assonada sense el total coneixement i aquiescència clara i inequívoca del monarca? Algun dia, quant traspassi l’extinent coronel Tejero, si tenim accés a les seves memòries, ens assabentarem, o se’ns confirmarà, el que molts sospitem des de fa molt temps.

Per altre part, els seus corifeus intentant aplicar la doctrina del jerarca nazi, el ministre de propaganda Joseph Goebbels, segons la qual una mentida repetida cent vegades es converteix en veritat. Insisteixen una vegada i cent més en que el borbó va portar la democràcia a Espanya. La realitat és que qui va portar la democràcia a aquest país varen ser els partits polítics demòcrates espanyols amb el PSUC al front –per cert, el PSOE no hi era ni se l’esperava– amb la seva lluita a la clandestinitat de més de quaranta anys contra el règim franquista que els hi va costar un munt de vides i anys de reclusió a les dures presons de l’època. El Borbó es va limitar a no complicar-se la vida i ser un subjecte passiu del procés dissenyat i executat per altres, i a penjar-se o deixar que li pengessin les medalles i altres altes condecoracions de rigor.

I ara, després de quasi dos anys d’exercir de fugitiu de la justícia espanyola, un cop arxivats tots el seus assumptes legals gràcies a moltes complicitats, ens compareix de nou, i no precisament discretament. Amb tota la seva habitual parafernàlia a bord d’un jet privat que costa uns 60.000 euros i escortat per totes les televisions, com si no hi haguessin altres noticies d’interès, des d’Abu Dabi fins a Sanxenxo on l’esperaven els seus incondicionals esperpèntics cortesans afalagant-lo amb els crits i pancartes habituals com si fos una famosa estrella de cine o l’últim i rutilant fitxatge del Barça que vindria a solucionar la profunda crisi que pateixen els culés. I que ningú es pensi que torna penedit de les seves belitrades i a donar explicacions pel seu comportament –«Explicacions, de què?» va respondre cínicament a una periodista agosarada–. Ve a passar-ho bé competint en regates i a afartar-se de marisc gallec. L’endemà dinar familiar a la Zarzuela i, com que no li permeten dormir a palau per indesitjable, tornar cap al país dels seus germans i còmplices àrabs i fins la propera.

El que no arribo a entendre és com amb un punt filipí com aquest com rei, encara hi ha gent que es confessa monàrquica. Menys mal que cada dia són menys.

Compartir l'article

stats