En Rufián no li va aconsellar amb mala idea a Jaume Asens que no viatgi tant a Waterloo, no sé per què els fugats s’ho prenen malament. El bon jan d’en Rufián només intenta que l’Asens toqui una mica més de peus a terra, que sovint sembla que ell mateix no sap si és al congrés o prenent el te de les cinc amb el Vivales, mentre en Comín els toca un nocturn de Chopin. A força de viatjar a Waterloo, s’ha instal·lat en un jet-lag permanent, i és clar, això es nota en les seves intervencions. Algunes conseqüències del jet-lag són el restrenyiment, i aquí tenim la cara d’Asens per a corroborar-ho, així com la dificultat per a concentrar-se i desenvolupar-se al nivell habitual, que si en el cas del diputat d’Unides Podem ja era més que baix, ha quedat ara en subterrani.
No fa gaire, vaig coincidir en un restaurant amb un alt càrrec de JuntsxAsens, o com s’anomenin avui els postconvergents, del qual no en revelaré la identitat perquè el Vivales, en un va intent de demostrar que encara és algú, li ha agafat més gust a tallar caps que la Reina de Cors. Com sigui que em va acusar -en to jocós- de ser «l’assot dels puigdemontistes», li vaig respondre que ell, per la seva banda, no em semblava gaire puigdemontista.
- És que jo sóc possibilista. Prou problemes reals tenim, per a preocupar-nos d’altres coses.
Asens és dels que tenen al cap, a més d’una mata de pèl sorgida per generació espontània, d’un dia per l’altre i a una edat més aviat provecta, aquestes «altres coses». «Altres coses» que, curiosament, coincideixen sempre amb les estrambòtiques idees llacistes, així ha acabat l’esquerra a Catalunya, amb un líder més papista que el Papa llacista, qui prefereix residir a Waterloo que al Palmar de Troya, com correspondria als seus mèrits. Deu ser que portar el cadàver d’un ós rentador al cap dificulta distingir entre realitat i desitjos, mirin també al Vivales amb el seu ós rentador i mirin-me en canvi a mi.
L’Asens calb no era llacista, això se li va manifestar quan es va posar cabell. Facin-me cas, desconfiïn sempre de qui és incapaç d’assumir la seva calvície i lluir-la amb dignitat. Qui està acomplexat pel poc que té en la part exterior del cap, encara hi té menys en l’interior.
