El governador del Banc d’Espanya, en l’escrit de presentació de l’informe anual 2021, diu que «l’economia espanyola es troba immersa en una conjuntura extremadament incerta i que els reptes estructurals que té al davant són d’una enorme envergadura».
A les compareixences públiques, la fisonomia de Pablo Hernández de Cos es recobreix d’un impertorbable aplom per tal de realçar uns missatges pertorbadors.
De fet, actua com la veu de la consciència per provocar confusió i torbar la quietud de la ciutadania amb anuncis de catàstrofes sense fi.
Cada vegada que surt a la palestra renya el govern per unes mesures que, al parer del màxim supervisor del sistema bancari, no són adequades per «mantenir una senda de creixement robust i sostingut en el temps». Afegeix que, quan l’economia es començava a recuperar de la crisi de la covid-19, l’augment general dels preus i la guerra a Ucraïna són noves pertorbacions que agreugen «les pressions inflacionistes sobre les matèries primeres, el deteriorament de la confiança dels agents econòmics i l’alentiment del comerç internacional».
És una diagnosi carregada de pessimisme, però que li permet formular una proposta d’un pacte de rendes entre empreses, famílies i administracions per poder encarar els perills presents i futurs.
En què consistiria aquest pacte de rendes? Doncs, en teoria, en un repartiment equitatiu de les pèrdues de renda que assumirien treballadors i empreses.
Ara bé, l’Excel·lentíssim Senyor, conspicu equilibrista amb afany d’acontentar tothom, recomana evitar l’actualització automàtica a la inflació dels salaris i les pensions, alhora que insta a la moderació dels marges empresarials. Riure per no plorar!
Per una banda, la contenció de la inflació recauria sobre assalariats i pensionistes que veurien retallat el seu poder adquisitiu. Per altra banda, la reducció dels beneficis empresarials és una entelèquia en una economia de mercat que busca maximitzar guanys. Quin empresari s’estrenyerà el cinturó? Qui impedirà distribuir dividends? Quins directius s’abaixaran el sou?
Els governs estatal, autonòmic i local tampoc estan per a res. Un pacte de rendes obligaria a augmentar la despesa pública per trampejar l’exacerbació del malestar social.
És a dir, unes institucions públiques sense un euro al calaix, s’haurien de nodrir de més ingressos amb una reforma fiscal que, de moment, ni hi és ni se l’espera.
En resum, ni sindicats ni patronals ni partits polítics tenen cap voluntat d’unir esforços per avançar en un pacte de rendes que, de ben segur, no acontentaria ningú.
Per tant, la proposta d’una concertació social per afrontar noves pertorbacions està condemnada al fracàs. És només l’enèsima jugada d’un entabanador.
